Avui necessito la meva mare

Avui fa deu anys que va morir la meva mare.

Tinc 55 anys.

I avui necessito la meva mare.

Pot semblar estrany dir-ho així. Als 55 anys una ja és una dona adulta. Té filles, responsabilitats, una vida construïda, problemes que ha après a resoldre i uns quants cops de la vida a l’esquena.

Però avui m’agradaria poder seure amb ella, tot fent un cafè, i explicar-li tot el que em passa. I plorar sense por ni vergonya.

M’agradaria parlar-li de les meves filles. Del meu pare. De la meva parella. De les coses que m’han fet mal. De les decisions que no sé si estic prenent bé i que em fan dubtar tan de mi. D’aquesta etapa de la vida en què estic aprenent que no puc controlar-ho tot i que, potser, tampoc cal.

I després d’explicar-l’hi tot, m’agradaria que m’abracés i m’acaronés.

No necessito ni tan sols que em donés una solució.

Només que em digués:

«Tranquil·la. Confia en tu.»

La meva mare era una dona molt intel·ligent. I tenia unes mans meravelloses capaces de fer gairebé qualsevol cosa.

Dibuixava, pintava, feia manualitats, cuinava, cosia… I tot el que feia semblava quedar perfecte. No ho semblava. Hi quedava.

Durant molts anys va conviure amb una malaltia. Hauria pogut resignar-se. Però no ho va fer.

Va decidir estudiar.

Es va preparar unes oposicions i es va convertir en professora de disseny i moda. Va ensenyar tall i confecció a alumnes de Formació Professional. Tenia moltíssim coneixement per transmetre, encara que probablement molts d’aquelles alumnes, per edat o per poques ganes d’aprendre, no fossin conscients del privilegi que tenien davant.

Jo tampoc n’era del tot conscient.

En aquella època estudiava a la universitat. Tenia classes, exàmens, amics, plans i tota aquella sensació que tenim quan som joves que ja hi haurà temps per a tot.

Ja aprendré a cosir.

Ja li preguntaré com es fa això.

Ja l’escoltaré un altre dia.

Però alguns «un altre dia» no arriben mai.

I ara hi ha moltes coses que m’agradaria haver après d’ella.

Durant molt de temps he pensat en tot aquell coneixement que no vaig aprofitar.

Però avui m’adono que potser sí que vaig aprendre la seva lliçó més important.

La vaig veure continuar.

La vaig veure tenir una malaltia i continuar.

La vaig veure estudiar i continuar.

La vaig veure reinventar-se i continuar.

Sense saber-ho, em va ensenyar que quan la vida es complica una pot caure, pot tenir por, pot cansar-se… però després cal continuar.

I això sí que ho vaig aprendre.

Ara soc jo qui té filles.

I em descobreixo dient-los coses perquè sé que els poden anar bé. Intentant evitar-los-hi errors que jo ja he comès. Donant-los-hi consells que elles, moltes vegades, no volen escoltar.

I aleshores penso en la meva mare.

Potser ella també em mirava com jo miro ara les meves filles.

Potser també pensava: «Algun dia ho entendrà»

Doncs sí, mama.

Ho entenc.

Només que ho he entès una mica tard.

Avui donaria moltes coses per poder tornar a aquella cuina, o a aquella taula, i escoltar-te sense mirar el rellotge.

Per preguntar-te coses.

Per aprendre de tu.

Però sobretot per explicar-te la meva vida d’ara.

Han passat deu anys i han passat moltes coses, mama.

Algunes de molt boniques.

D’altres m’han fet molt de mal.

I últimament estic aprenent una cosa que potser tu ja sabies: que no sempre ho he de solucionar tot. Que puc posar límits. Que puc escoltar-me. Que puc equivocar-me.

I que he de confiar una mica més en mi.

Avui m’agradaria que fossis tu qui m’ho digués.

M’agradaria sentir la teva veu.

M’agradaria sentir els teus braços al meu voltant.

Però com que no puc, intentaré recordar tot allò que sí que em vas deixar.

La teva manera de continuar.

La teva capacitat de reinventar-te.

Les teves mans creant coses boniques.

I aquella força teva que, sense adonar-me’n, potser també va quedar una mica dins meu.

Avui fa deu anys que vas marxar.

Tinc 55 anys.

Soc mare.

Soc una dona adulta.

I encara et necessito.

Potser això no se’ns passa mai.

Així que avui només et volia dir una cosa:

Mama, continuo.

Em costa, però continuo.

Això ho vaig aprendre de tu.

Gràcies.