Mirant enrere

Fa 10 anys la meva vida va entrar en un forat negre.

Fa temps que em pregunto on vaig deixar la Gemma que era abans.

I tot i les evidències fragants que hi ha de les situacions viscudes, ahir vaig veure el fil conductor que les uneix a totes.

La pèrdua.

Curiosament, potser sense adonar-me’n, he parlat de la pèrdua moltes vegades en els meus escrits al blog. Temes com deixar anar, tancant cercles, trobar el sentit, flueix com el riu, aparta el que no és essencial a la vida, apagar la flama, la vida et fa repetir curs, davant la desesperació confia, la impermanència, acceptar la vida, kintsugi…

I ara, d’ençà que vaig començar el blog el 2021, escrivint de forma intermitent i sense cap benefici, m’adono d’aquest fil conductor evident i de la seva repercussió en mi.

Escriure ajuda a alliberar-me d’emocions que sorgeixen en un impuls creador per posar paraules a què sentia, per ordenar idees i per reflexionar sobre temes que m’apassionen. Temes per compartir fent un cafè amb algú que m’escoltés i pogués escoltar… Tot i la distància, el silenci de qui llegeix i la incertesa de la seva opinió no expressada.

I avui, com si s’hagués obert una cortina de lli transparent en la que ja entreveia tot el que bull dins meu, ho he vist clarament: petites i grans pèrdues que han anat esborrant l’alegria interna per una sobrietat, preocupació i pessimisme constant.

Podria anar més enrere encara, però em quedo amb aquests últims 10 anys: 

• La mort de la mare.  Tot i que ja feia temps que dúiem el dol a sobre i que sabíem que tard o d’hora ens deixaria, la seva lluita, el nostre acompanyament, les emocions que no sabíem com expressar… Van anar infiltrant-se com una marea negra silenciosa en el nostre cor.

• El niu buit: i de cop les meves tres filles prenen el vol. També llei de vida i satisfacció de veure-les lliures i independents. I alhora, buidor de rialles, música, desordre de vida i converses adolescents. 

• Converses que marquen el cor: paraules dites en un moment de crisis que fereixen no només pel que diuen, sinó com es diu i que implica: ressentiments, culpabilitats, retrets…

• La pèrdua de joventut, en observar el rostre al mirall i descobrir les marques de preocupacions, tristeses i alegries que han deixat empremta, la inflamació del cortisol en el cos,  la pèrdua del to muscular i el canvi en la silueta.

• La feina:  la roda de hàmster en la que he acceptat entrar per sostenir la vida que la societat m’entesta a seguir pagant. He viscut canvis importants, alguns desitjats i d’altres que m’han bloquejat, desestabilitzat i m’han fet caure en la inseguretat. Sempre pendent d’estar al dia en la meva professió, de treballar hores infinites en la que no es veuen resultats, en les que s’ha de desenvolupar empatia, cordialitat, atenció, escolta, educació, reflexió, producció d’actius que no són tangibles.

• Desenganys d’il·lusions, de persones, de somnis, de projectes, de relacions personals, d’expectatives de resposta…

• Pèrdues de persones que d’alguna manera han impactat en la meva vida i que han deixat un record: per canvis de feina, per llei de vida, per desaparicions sobtades, per adeus sense resposta.

Són pèrdues normals,  com les que tu també deus haver viscut i, que al costat de les grans pèrdues de guerres, incendis, inundacions… són tan minúscules que fa vergonya enunciar-les.

Malgrat això, en tots aquests moments, un trosset de la meva ànima ha quedat en algun lloc del temps i m’ha deixat foradada.

I he buscat explicacions, receptes per poder tornar a omplir-me, diagnòstics per entendre’m, cursos per formar-me i persones que em dediquin el seu temps a escoltar-me.

I tot m’ha acompanyat fins avui. 

Sé que la pèrdua m’acompanyarà sempre i en tot moment, però deixo de llepar-me les ferides mirant enrere. 

He vist el quadre des d’una nova perspectiva.

Ara he de decidir com continuar pintant-lo, quins colors escollir i amb quina  mentalitat enfocar una nova dècada.