Moment de canvi

El pas del temps és un fet obvi per a tothom. 

Absolutament tot canvia pel pas dels anys. 

I ningú se’n pot escapar.

Curiosament, però, vivim en una societat on envellir és sinònim de perdre valor.

Això significa que tu, que tens una edat, ja no tens el valor com a persona de quan tenies 20 anys? 

He descobert una nova paraula: edatisme, definida com la discriminació per motius relacionats amb l’edat, fent referència als estereotips i prejudicis que es pressuposen en les persones d’una edat determinada. Involucra tres dimensions:

• la cognitiva: forma de pensar, fragilitat, resistència al canvi, pèrdua de capacitats mentals…
• l’afectiva: inutilitat per la societat, incapacitat d’aprendre, aïllament social, disminució de l’atractiu físic i sexual…
• conductual: exclusió laboral, marginant l’accés a events socials, restringir l’oportunitat a l’aprenentatge continu o desenvolupament professional, negació a serveis financers a causa de l’edat…

I això té un impacte en tots nosaltres:

• Por de perdre la feina per no adaptar-se a la nova tecnologia
• Baixa autoestima per la sensació de menyspreu en veure com envelleix el nostre cos.
• Angoixa davant l’anticipació de situacions o per malalties que poden començar a sortir.
• Depressió per culpa de la discriminació persistent, comentaris d’altres persones o visualitzar una soledat futura.

Però no ens adonem que tots envellim i que aquesta discriminació tard o d’hora afecta a tothom?

Ho sabem, però no volem acceptar-ho.

I pregunto:

És necessari vestir-nos com a jovenetes per aparentar modernitat?

És imprescindible matxacar-nos en un gimnàs per marcar abdominals?

És indiscutible tenyir-nos els cabells per amagar l’edat?

No.

Però ho fem.

Jo soc una d’aquestes que es tenyeix cada mes. I cada mes em faig la mateixa pregunta: per què?, i, així i tot, continuo amb el meu color per no veure’m “envellida”… per favor!

Incongruent.

Sí.

També soc una d’aquestes que vol mantenir “el tipus” per entrar en alguns vestits, lluitant contra la meva natura voluptuosa… Aix!!!!

També m’he sentit insultada per ser “la professora vella”, per tenir unes mans arrugades, per no saber fer funcionar la tecnologia o per no entendre el llenguatge dels meus alumnes adolescents… Aggggg!

I sí, m’afecta.

M’afecta perquè m’irrita la falta d’empatia, de sensibilitat, la mala educació, la burla, la prepotència.

M’afecta perquè m’entristeix la pressió estètica, laboral, l’aïllament social i buidor que un sent quan no és valorat pel que realment és. 

I precisament ara, vivim en un moment privilegiat de la humanitat: 

• on les persones vivim més anys, 
• tenim a l’abast una tecnologia que ens facilita fer les tasques diàries (cuinar, netejar, comprar), 
• on podem ser independents dels nostres fills, pares, parella perquè podem tenir una vida pròpia plena d’experiències i de coses a fer,
• podem viatjar, aprendre, comunicar-nos, crear amb les mans peces úniques i artesanals només pel simple plaer de fer-ho, sense objectius ni presses,
• on podem decidir com volem viure.

Per tant, simplifiquem:

• Deixem anar els prejudicis d’altres cap a nosaltres.
• Desfent-nos d’allò que no ens representa i que només ho fem per no veure’ns “d’antes”.
• Acceptem el que és, no lluitem contra el temps. Cansa molt.
• Valorem tot el que hem recorregut i la nostra història personal, única i irrepetible.
• Fem el que ens vingui de gust obviant les mirades de burla dels joves o d’altres que no s’atreveixen a fer-ho.
• Acceptem el nostre cos madur, tal com és, sense castigar-lo en dietes, exercicis extenuants o disfresses de jovenetes.

I vivim aquesta etapa plenament, veient-la com un privilegi de saviesa, experiència, estabilitat, creació sense producció, i gaudim del TEMPS.