
Després d’un temps de pausa, torno a tenir la necessitat d’escriure.
El temps, el meu company impacient, ràpid, neguitós i intens m’ha ensenyat a parar.
A parar per adonar-me de coses que, tot tenint-les davant, no n’era conscient.
Com per exemple, la impermanència de tot.
El 2024 ha estat ple de moltes coses, entre elles, moltes pèrdues.
Pèrdues que m’han fet meditar cada dia sobre la impermanència de qualsevol cosa.
Se’n parla des de la filosofia estoica, en el budisme, en les lleis del Kybalion:
Tot és impermanent.
El que avui et sembla que ha de durar per sempre, demà ja és un record.
El que creus que mai canvia, al cap poques hores és diferent.
El que et sembla que es mantindrà igual per sempre, ha modificat la seva ubicació.
El que dones per fet que tindràs, potser demà ho perdràs.
El que et feia il·lusió tenir, ara ja no és la teva prioritat.
Per què la vida és canvi.
I tot es mou, tot canvia, tot vibra, tot flueix, tot es modifica. I jo, i tu, i ell i ella també.
Per això, quan reflexiono sobre la pèrdua, m’adono del meu error.
No hi ha res per sempre.
És absurd aferrar-nos a la idea que tot es mantindrà igual.
I en canviar, també s’evoluciona en creixement interior, en experiència, en perspectiva, en consciència.
Les pèrdues són la base de la tristesa. Una emoció que és inevitable i que en algun moment de la vida la sentirem quan perdem una amistat, un ésser estimat, una feina, la joventut, la salut, la parella…
I ens fa parar perquè la tristesa és inactiva. I necessària per ajudar a adonar-nos de la impermanència de tot.
I lligat a aquest concepte, una s’adona de com ens aferrem a les coses, a les persones, als objectes i l’absurd de tot plegat.
Llavors algú em diu: “abandona tot el que no està a la teva mà”.
I en la meva ment, passen com núvols en el cel, tot allò que és impermanent: el neguit, la preocupació, la ràbia, el què fan o deixen de fer els altres, l’amistat, la feina, la salut, la vida.
I només queda aquest moment.
Un moment que puc decidir com viure’l, perquè d’aquí res ja no existirà.
A causa de la impermanència.
I agafat de la mà, la responsabilitat que aquest moment sigui prou important d’haver-lo viscut.


Gemma. Tens tanta raó!!!
Me gustaMe gusta
Gemma. Tens tanta raó!!!
Me gustaMe gusta
bonica
Me gustaMe gusta
Gràcies, Gemma.
Ens és bo reflexionar-hi i adonar-nos-en.
Potser, ja costa més mantenir aquesta consciència.
Segurament val més, almeys, sentir-la una estona, que mai. I sentir-la quan no estem patint cap patacada. Ens permet acceptar les patacades d’una altra manera. Amb una altra vivència.
Me gustaMe gusta
gràcies Teresa
Me gustaMe gusta
No sempre tenim la ment a punt per poder escriure i poder compartir quelcom interesant.
Me gustaMe gusta