KINTSUGI

Què fas quan es trenca una tassa de ceràmica?

Potser, com moltes persones la llences. Potser guardes els trossets en un racó de l’oblit per no reparar-lo mai més.

Les coses trencades no agraden, es consideren inútils o estèticament desagradables, poc cuidades, velles i inservibles, oi?

Els japonesos tenen una tècnica molt bonica per reparar les fractures dels objectes. Es diu Kintsugi i es tracta d’enganxar els trossos trencats de la ceràmica amb una resina barrejada amb pols d’or.

L’efecte és preciós. L’objecte té una nova aparença, una nova vida, on les cicatrius, en lloc d’amagar-les, es veuen. L’objecte ha patit una trencadissa, però s’ha transformat en una obra d’art.

Què fas quan et trenques per dins?

Tu, jo, com si fóssim tasses de ceràmica, també ens trenquem per diverses situacions de la vida.

Ens podem trencar per moltes coses: un diagnòstic mèdic, una experiència traumàtica, una pèrdua personal, un dolor crònic, un sofriment continu, un daltabaix econòmic, la pèrdua de feina…

O bé acabar-nos de trencar perquè ja havíem rebut sacsejades i un petit cop ha acabat esmicolant el que ja estava a punt de fer-se miques.

Nosaltres també podem aplicar el kintsugi a les nostres vides.

Potser a vegades les cicatrius les amaguem o dissimulem omplint-nos de feina, passant hores a la televisió o al mòbil, fent esport fins a extenuar-nos, tenint hàbits poc saludables o enverinant-nos per dins amb pensaments negatius i un llarg etc.

Contemplem la nostra vulnerabilitat, observem l’experiència que hem viscut i donem-li el valor que ha deixat, el què hem après, en què hem crescut i evolucionat.

Hem de reconstruir-nos, de fer canvis en els nostres hàbits de salut, de reparar la nostra autoestima, de poder compartir i expressar el què ens ha fet mal, de revisar la història que ens hem explicat fins ara, de dir allò que havíem d’haver dit fa anys, d’acudir a un terapeuta…

Les cicatrius formen part de la nostra història. No serem mai més les persones que érem, ens hem transformat. 

La tècnica kintsugi és un procés lent, en el que es necessita calma, paciència i temps. El nostre procés de reparació personal, també. Poder expressar-nos, conversar, escriure, ser escoltats… Són eines d’aquest procés per reparar les cicatrius.

L’objecte trencat s’impregna en or. Un material preciós i car.  Igual que el nostre temps, la nostra vida.

I quan l’objecte és polit i torna a brillar, ho fa pel procés que ha travessat.

Nosaltres, quan escoltem el nostre dolor, el patiment, la tristor i  l’acceptem, l’acollim i l’integrem com a part de la nostra història, ens transformem, ens reconstruïm, ens fem resilients. 

Escultura “Expansió” de Paige Bradley,

Donant valor a les nostres cicatrius, tornant-les daurades, tenim una història que ens fa persones més fortes, sense negar les nostres ferides.

Som imperfectes, i aquí rau la nostra bellesa.

La paciència, el temps, l’acceptació de les coses com són ens ajuda a reconstruir-nos.

De la mateixa manera que, per a mi, expressa l’escultura “Expansió” de Paige Bradley, en trencar-nos podem permetre que les nostres cicatrius ens transformin i deixin sorgir una nova versió. Més forta. Millor.