Apagar la flama

Tot passejant per un carrer del poble, m’ha vingut aquest pensament:

 Les cases buides s’acaben enfonsant. 

Perquè el que manté una casa forta és la vida que hi ha dins.I no només les cases, sinó també el que observo diàriament en petites coses que m’indiquen que la persona, la casa, s’està enfonsant.

On ho observo? 

A la feina, a les aules, en les parelles, en la residència d’avis, a l’hospital…

A la feina, quan l’entusiasme, les ganes d’aportar, de col·laborar, de fer equip, de crear, de participar i de produir es veuen disminuïdes per la falta de propòsit, de comunicació, d’objectius clars, de deixar d’oferir projectes i tasques, a passar hores amb processos inútils, a l’espera de rebre instruccions, de presses a última hora, ressentiments, retrets, menyspreus, desconfiances…

Anar a la feina, a passar una quarta part del dia vivint així, és deixar morir a la persona. Malauradament, és més habitual del que creus en moltes feines, siguin d’oficina, de fàbrica, de comerç o professionals liberals.

És una estratègia de desgast, una rutina que apaga, un deixar morir de pena, d’amargor, de solitud, de menyspreu… més o menys conscient.

A les aules, quan l’alegria, la curiositat, les ganes d’aprendre, de créixer i compartir, de saber i explicar es tornen control, neguit, pors, burles i comentaris desagradables d’alguns companys o mestres que deixen llavor a la psique de l’infant, adolescent o jove. Amb el temps  les arrels de les creences plantades el transformaran en un ésser poruc o agressiu, insegur o provocador, amb un sentiment d’inferioritat i incapacitat que el portarà a disfressar-se de rebel, de dependent, d’agressiu.

És un deixar apagar la flama, l’alegria, la capacitat intrínseca que tots tenim.

En les parelles, quan la rutina envaeix el dia a dia, quan les veritats a mitges, les vides paral·leles, els problemes de gestió econòmica, educativa dels fils i filles, la falta d’objectius comuns o d’interessos tan diferents impregnen la vida, quan en el mòbil o internet es troba aquella distracció de la realitat que fa somiar en una parella, espai, vida diferent a la que es té. Conviure és difícil quan l’entusiasme, la comunicació, la distracció, la monotonia, la poca implicació en les tasques de la llar i de la cura dels infants i adolescents esdevenen terra seca.

En les famílies en les quals els infants creixen cada dia més ràpid devorats per pantalles  i imatges virtuals tancats a l’habitació, presents de cos però absents de ment. Cases on no se senten rialles compartides, ni jocs de taula familiars, ni estius avorrits per fer volar la imaginació. Llars que no tenen ànima, on les tasques essencials i hàbits bàsics d’autonomia són desconeguts per molts adolescents tardans que viuen en un món de facilitats i de mínimes responsabilitats domèstiques.Famílies on manca el foc de la llar que oferia la deessa Hèstia, en temps de la Grècia clàssica, que amb la seva presència simbolitzava l’harmonia, l’estabilitat, la seguretat i la unitat familiar.  

En les residències d’avis, l’antesala de la mort en molts casos, en les que la falta de l’abraçada, del temps dedicat, del record que es va esvaint de la memòria queda reflectit en els rostres d’aquells pares i mares que, en la seva edat madura continuaven lluitant per tirar endavant la família i, que ara, veuen un cop al mes o el dia de Nadal per tradició. Persones de mirada perduda que passen les hores davant d’una finestra esperant que el temps se’ls endugui.

En els hospitals, habitacions de dolor que esperen les mans amoroses de les infermeres que curen, dels diagnòstics que regiren tota la vida, de les visites setmanals de la cronicitat de les malalties i del rostre cansat de tots aquells especialistes que dia rere dia lluiten contra la mort. 

No ens podem deixar morir.

Encara hi som a temps.

Sacseja’t.

Pren-ne consciència.

Canvia el que puguis, ara. 

I si no pots, busca la manera de donar vida altre cop a aquesta “casa” buida.

Encén la flama.

Reprèn l’entusiasme i la creativitat a la feina, les ganes d’aprendre a les aules, la comunicació afectiva i efectiva amb qui tens al costat, amb els teus fills i filles que demà hauran crescut massa ràpid, amb el pare i la mare que aviat seran record.