Tancant cercles

És possible que coneguis el famós poema de Paolo Coelho “Cerrando Círculos”.

Fa molts anys, en una etapa de la meva vida, vaig descobrir-lo i ara, que estic tancant una altra etapa, ha tornat a aparèixer del meu record. 

Vull compartir-lo amb tu, i m’agradaria que el llegissis amb  molta atenció, perquè més enllà del que diguin les paraules, et pot ajudar a comprendre i a donar sentit a moltes etapes que cal tancar-les per poder continuar endavant.

Desitjo que t’agradi tant com a mi.

Sempre cal saber quan s’acaba una etapa de la vida.

Si insisteixes a romandre-hi més enllà del temps necessari,

perds l’alegria i el sentit de la resta.

Tancant cercles,

o tancant portes,

o tancant capítols, com vulguis dir-li.

El més important és poder tancar-los i deixar anar moments de la vida que es van clausurant.

S’ha acabat el treball?, s’ha acabat una relació?, ja no vius més en aquella casa?, has d’anar-te’n de viatge?

Pots passar-te molt de temps del teu present rebolcant-te en els perquès,

en tornar a rebobinar el cassette i tractar d’entendre per què va passar tal o tal altre fet.

El desgast serà infinit, perquè en la vida, tu, jo, les teves amistats, fills, germans… Tots i totes estem encaminats a tancar cercles, passar full, a acabar etapes i moments de la vida i seguir endavant.

No podem estar en el present enyorant el passat.

Ni tan sols preguntar-nos el perquè.

El que va passar, va passar, i cal desprendre-se’n, deixar-lo anar.

No podem ser infants eterns, ni adolescents tardans, ni empleats d’empreses inexistents, ni tenir vincles amb qui no vol estar vinculat amb nosaltres.

Els fets passen, i cal deixar-los anar!

Per aquest motiu, a vegades és tan important destruir records, regalar objectes, canviar de casa, trencar papers, tirar documents, regalar llibres.

Els canvis externs poden simbolitzar processos interns de superació. 

Deixar anar, desprendre’s.

En la vida, ningú juga amb les cartes marcades. 

Cal aprendre a perdre i a guanyar, deixar anar, passar full, i viure només el que tenim en el present.

El passat, ja ha passat.

No esperis que te’l tornin,

no esperis que et reconeguin, 

no esperis que s’adonin de qui ets.

Deixa anar el ressentiment.

Engegar el teu televisor personal per reviure l’assumpte, l’únic que aconsegueixes és danyar-te mentalment, enverinar-te i amargar-te.

La vida és cap endavant, mai cap enrere. 

Si camines per la vida deixant “portes obertes”, per si de cas, mai podràs desfer-te’n ni viure l’avui amb satisfacció.

Nuviatges, amistats, relacions que no s’acaben?

Possibilitats de retornar, a on?

Necessitat d’aclariments?

Paraules que no es van dir?

Silencis que ho van envair?

Si pots, afronta’ls ja, ara mateix.

Si no, deixa-ho anar, tanca capítols.

Digues-te que no, que no tornen, però no per orgull o supèrbia, sinó perquè tu ja no encaixes en aquell lloc, en aquell cor, en aquella habitació, en aquella casa, en aquella oficina, en aquell ofici.

Tu ja no ets la mateixa persona que eres fa dos dies, fa tres mesos, fa un any.

Per tant, no hi ha enlloc on tornar.

Tanca la porta, passa full, tanca el cercle.

Ni tu ets la mateixa persona, ni l’entorn on vols tornar serà el mateix.

Perquè en la vida res roman quiet, res és estàtic.

És salut mental, amor cap a tu, desfer-te’n del que ja no està a la teva vida.

Recorda que res ni ningú és indispensable.

Cap persona, cap lloc, cap feina. Res és vital per a viure. Perquè quan tu vas venir a aquest  món, no duies aquest adhesiu.

És costum viure enganxat a aquest adhesiu i és un treball personal aprendre a viure sense ell, sense l’adhesiu humà o físic que avui et costa deixar anar.

És un procés d’aprendre a desfer-te’n i, humanament, es pot aconseguir.

Perquè et torno a dir: res ni ningú és indispensable, només és costum, aferrament, necessitat.

Per això, tanca, clausura, netejar, tira, oxigena, desfer-te’n, sacsejat.

Hi ha moltes paraules que signifiquen salut mental i qualsevol de les que escullis t’ajudaran definitivament a continuar amb tranquil·litat.

La vida és així.