Autor: Gemma Turallas

Has pensat mai com et recordarà la gent quan ja no hi siguis?

Com segurament ja saps, la gent es desfà en elogis quan un ja no hi és. Per què no diem el què ens agrada dels altres, ni tampoc ens ho diem a nosaltres mateixos quan hi som a temps? És l’orgull, la timidesa, l’enveja, l’educació, el protocol social?

Sigui com sigui, ens passem la vida veient-nos defectes, comparant-nos amb altres, mirant de modificar el nostre cos, la nostra actitud, la nostra manera de ser per agradar-nos, i agradar, i no en tenim mai prou.

No t’esgota?

El cap de setmana passat mentre prenia el cafè en una terrassa d’una cafeteria de platja, vaig escoltar una conversa de la família que tenia al costat. La noia, d’uns tretze anys, es queixava als seus pares de les seves cames i les comparava a les d’una amiga. Els pares li donaven consells per calmar el seu malestar, des de dir-li que les seves eren perfectes fins a dir-li que si volia tenir-les igual, s’havia d’esforçar a fer bicicleta i no abandonar al cap de poc d’haver-se apuntat al gimnàs. Res va servir per canviar el seu malestar. Volia tenir-les igual, i pel que deia, se sentia lletja i acomplexada. Quan van marxar, me la vaig mirar. Tenia unes cames precioses, tornejades, morenes i estilitzades. Però la seva versió no la deixava veure el què veiem els altres.

Quin patiment. I ho fem tots. Jo també. I tu, segur que també.

I si ens fixem en allò que sí que tenim i que ens fa diferents dels altres? En l’àmbit físic, mental, emocional, social, espiritual… has fet mai una llista?, per una cosa que no t’agradi, busca’n dues que sí. Difícil. Ho sé. Però no impossible. Prova-ho.

Quines característiques t’agraden més de tu?, què és allò que et defineix? Potser aquesta definició no sigui la que et fa especial o socialment espectacular, però ets una persona única i com a «raresa», ets perfecte.

Què hi ha de bo en ser introvertit, seriós, tímid, respectuós, disciplinat, alegre, divertit, responsable, ordenat, comunicatiu, callat, despistat, innocent, viu, estudiós, lluitador, preocupat?

Potser en llegir els adjectius n’hi ha que t’han creat desconcert i rebuig per no «ser el què s’espera». I per què no?

I què hi ha de bo en ser blanc, pigat, ullerós, calb, esquàlid, gros, panxut, pelut, alt, baix, vell o jove? és més dificil en trobar alguna cosa bona, oi? però hi és.

Sempre m’ha agradat mirar la gent. De jove, m’inventava històries sobre la gent que veia al metro, a la plaça o a les cafeteries. Ara busco què té de bell la persona que miro. I em costa, no creguis. Perquè la bellesa no és sempre fàcil de trobar en persones que no entren en els «canons» establerts. Em costa, però acabo trobant un color de pell bonic, un nas interessant, uns cabells flonjos, un somriure burleta, uns ulls picarons, unes mans elegants, un humor divertit, una serietat intel.lectual, un silenci melancòlic.

Hi ha bellesa on la volem trobar.

Busca-te-la

La teva  identitat la defineixes en funció del teu aspecte, la formació, el treball, el rol que representes, la manera com vesteixes,  els esports que realitzes o els llibres que llegeixes.

Autoretrats que creus que et defineixen. 

Però la identitat, va més enllà.

El teu “jo” és més ampli, i en canvi, potser actues per la imatge que narres, no pel que realment ets.

Per aquest motiu, és important prendre’t el temps necessari per reflexionar qui ets realment. I qui vols arribar a ser. 

Et proposo una sèrie de preguntes perquè, quan et defineixis, no et quedis només en l’aparença. 

Pregunta’t: 

1- què t’agrada? Inclou aquí actituds, gent, emocions, pintura, lectura, art, cine, decoració, fotografia, música, gastronomia, moda…

2- què no suportes?

3. què t’agrada fer en el temps d’oci?

4. en què tens traça? 

5. i què et costa més fer?

6. quines són les teves fortaleses, valors, talents?

7. què et carrega les piles, i què te les descarrega?

8. com reacciones davant les dificultats?

9. quina és l’emoció més recorrent en tu?

10. a qui admires?, quin és el teu referent?, per què?

11. com t’agradaria evolucionar d’aquí a un any?

Et recomano que ho escriguis, però que el document sigui viu, que el puguis retocar, ampliar, esborrar… que hi afegeixis fotos, frases inspiradores, objectius a aconseguir i idees per recordar. 

I que, d’aquí a un temps, el puguis tornar a llegir i t’adonis de la teva evolució personal.

Quin llop alimentes?

Segur que coneixes el conte indi cherokee dels dos llops. 

Si no, te l’explico: Un savi indi Cherokee parlava al seu net sobre la vida i de la lluita que es desenvolupa en l’interior de les persones. L’avi Cherokee deia: “dins de cada un de nosaltres es lliura una batalla entre dos llops. Un d’ells, és un llop negre. És maldat, por, ira, enveja, dolor, rancúnia, avarícia, arrogància, culpa, ressentiment, inferioritat, mentida, orgull, ego, competència i superioritat. L’altre llop és blanc. És bondat, alegria, pau, amor, esperança, serenitat, humilitat, benevolència, empatia, generositat, veritat i compassió. Aquesta lluita està ocorrent ara mateix dins de cadascú de nosaltres.

El net, després d’una estona de reflexió, va preguntar al seu avi: “i quin creus que guanyarà?”. El savi respongué: “el resultat de la batalla depèn de quin llop decideixis alimentar tu”.

Els llops són els nostres pensaments. El nostre llenguatge interior. La veu crítica que et critica, et jutja, et compara, t’entristeix i t’angoixa. O la veu que t’empodera, que t’anima, que et fa sentir feliç i t’asserena. 

Els nostres pensaments provenen de les nostres creences. Aquelles idees, conceptes, regles o frases que ens diem fa molt de temps, que provenen de la nostra infantesa,  d’allò que vam escoltar de la família, dels docents, companys de classe o amistats sobre nosaltres. I que no vam qüestionar-nos mai, i va anar arrelant dins nostre com “la veritat” de nosaltres. 

Les creences poden ser limitants, o poderoses. Poden alimentar un llop o l’altre. Però la bona notícia, és que pots decidir quin alimentar. 

Primer has de ser conscient de quines són aquestes creences. Escoltar-te què et dius. Parar esment de si et parla el llop negre, la bruixa o el monstre. 

I prendre la decisió de fer callar aquesta veu i substituir-la per una altra. Alimentar al llop blanc. 

Com es fa? Com si fos tan fàcil em diràs…

Sí, ho sé. No és gens fàcil. 

És autodisciplina, prendre consciència i voler fer el canvi. Trobar el perquè d’aquest esforç.

Et proposo dos exercicis:

El primer és buscar dues fotos teves: una en la que surtis horrible i l’altra que t’agradis. Si no en tens cap que surtis horrible, busca una foto d’un ésser que et recordi la crítica, la por, la tristesa o angoixa. Pot ser un dibuix, un personatge, un símbol… el què tu vulguis.

Aquesta imatge l’utilitzaràs com a símbol de la teva veu crítica i l’altra com a símbol de la teva veu poderosa. Enganxa-les en una llibreta, o guarda-les en el teu mòbil, amb la descripció a sota de com actua, que es diu a si mateix/a i quins resultats obté en la seva vida.

La idea és que puguis recórrer a aquestes imatges quan ho necessitis i preguntar-te qui està en aquest moment dominant la teva vida. 

El segon exercici que et proposo és preguntar-te 7 vegades perquè d’aquest esforç en canviar la creença. I perquè 7 vegades?, per què són les 7 capes de profunditat que t’ajudarà a endinsar-te a trobar el motiu pel qual vols aconseguir canviar les creences.  Per exemple:

“Vull canviar la meva creença de què no soc capaç”

 Per què?¹ 

“Per sortir del meu autosabotatge”

Per què?²

“Per confiar més en mi”

Per què?³  

per aconseguir els meus reptes

… I continuar.

Et proposo que ho provis. 

No costa res.

Pots descobrir coses interessants.

Només tu pots decidir quines paraules et diràs per alimentar un llop o l’altre. 

Quan era petita vaig llegir un llibre que em va impactar i que sovint encara recordo.  La protagonista era una nena que sempre trobava un motiu a qualsevol situació o circumstància per estar alegre. Era el joc de l’alegria. Consistia a trobar quelcom per estar alegre en qualsevol situació. Com més difícil era trobar algun motiu, més interessant era el joc. 

En aquells moments de la meva infantesa ja observava  com era de difícil veure aquesta actitud al meu voltant, tant a casa com a l’escola, amb els amics o amb els professors… Estar alegre davant de qualsevol circumstància i mantenir una actitud positiva semblava beneit i ridícul.

No és així. No és una actitud infantil ni ridícula. Al contrari, cal maduresa personal i intel·ligència emocional. 

Possiblement has sentit a parlar de la Psicologia Positiva. Martin Seligman, creador d’aquest corrent, centra l’atenció dels seus estudis a identificar les fortaleses, els valors de les persones i els aspectes que ens permeten aprendre, gaudir, ser alegres, generosos, serens, solidaris i optimistes, trets que ens permeten superar amb èxit les situacions vitals crítiques sent més resilients.

Potser el joc de l’alegria del meu conte no anava tan desencaminat?  

Segurament has sentit a dir que l’actitud ho és tot, que tot depèn de com vols veure les coses, que una actitud positiva, oberta i alegre és capaç d’aconseguir superar obstacles. I potser  has comprovat amb tu mateixa que és cert, que moltes vegades les millors coses surten quan tens una actitud positiva.

No és fàcil, no et pensis. Potser també ho has comprovat. No sempre tens els ànims per tenir aquesta actitud i, potser, ni la gent del teu voltant hi ajuda. Tampoc n’hem après. Però aquí també s’hi troba un motiu per l’optimisme: se’n pot aprendre.

Tu saps que la mentalitat amb la qual comences el dia o enfoques un problema pot ser fonamental. També saps que un somriure pot canviar una situació, un moment, un sentiment.

Les teves creences, percepcions, pensaments i  actituds depenen de tu. Per això és important saber què fas per enfocar-les en les emocions positives, com l’alegria.  Seligman defineix l’autèntic benestar com la capacitat d’enfortir les emocions positives, trobar activitats o persones amb les quals puguem comprometre’ns, construir relacions socials saludables, descobrir el  propòsit de vida i establir objectius assolibles i donar-los-hi valor. 

Tenir una actitud alegre és més que un estat emocional. És una filosofia de vida, una manera intel·ligent de superar els obstacles i trobar en cada situació un aprenentatge. Mirar la part positiva de cada situació és un repte. 

Jugues?

En les sessions de coaching utilitzem la roda de la vida com una eina de reflexió que t’ajuda a fer una radiografia del teu món en el moment actual.

És una eina creada per Paul J. Meyer que serveix per valorar el que sí que funciona i pensar accions per modificar el que encara està en procés de millora.

La roda pot tenir tantes parcel·les com vulguis. Es tracta de valorar del 0 al 10 el teu grau de satisfacció en cadascuna d’elles. L’equilibri entre les parcel·les farà que la roda “giri” amb més harmonia o menys i, si ho consideres necessari, prenguis mesures perquè les parts que “no giren” ho facin.

Tot i que normalment tu ja saps quines parcel·les estan millor que altres, el fet de veure-ho gràficament t’ajuda i és un indicador del teu procés de creixement personal. 

A partir de la roda es pot iniciar un procés de coaching per aconseguir canvis en una parcel·la en concret o en petits aspectes de cada parcel·la.

T’animo a fer aquest exercici a casa i reflexionar-hi. En quins aspectes t’agradaria millorar?

Qualsevol transformació comporta un dol. 

Una transformació amb la idea de millorar, de sortir de la nostra zona de confort, de modificar alguna cosa per no fer marxa enrere, per encaminar-se durant un període de temps a un altre moment.

Un dol per què deixem anar coses, situacions, persones… per evolucionar a una altra etapa, perquè ja no som els que érem, perquè és un pas natural a la vida.

El deixar anar a vegades és difícil.

Perquè ens hi aferrem, ens fa por perdre el què tenim, la incertesa al què vindrà, la confiança en la vida. 

Però també ens allibera.

Ens  allibera del control, de l’orgull, de les expectatives, de les excuses i ens deixa ser una nova versió.

El deixar anar ens dóna l’oportunitat de:

*  no controlar als altres, sinó animar-los a que siguin responsables de la seva vida,

*  de no jutjar-los, sinó de deixar que aprenguin dels seus errors,

* de no ocupar-se de tot, sinó de deixar que les coses passin quan han de passar,

*  de no sobre protegir en excés, sinó en permetre que es maduri al temps,

* d’observar les nostres creences sobre el món, la vida, nosaltres mateixos i modificar-les si cal.

I això ens ajuda a créixer, canviar, transformar-nos.

A ser més humils, a aprendre altre cop, a obrir-nos a infinites possibilitats, a dissenyar qui volem ser a partir d’ara. Però primer, hem de deixar anar, per buidar i omplir de nou sentit la nostra vida.

Deixar anar no significa que no ens importi, que tanquem portes, que no ens esforcem.

Deixar anar significa obrir-nos al que sí és possible, cuidar-nos, deixar el pes d’allò que ens arrossega, perdonar i acceptar. 

I quan acceptem, no tenim angoixa ni por.

Deixar anar, és deixar arribar

A la majoria de persones a les quals pregunto quines són les seves fortaleses, els és difícil contestar. És més fàcil descobrir el que ens costa, el que no sabem fer, el que hem de millorar, que no pas el que ens surt bé.

Les empreses sovint utilitzen l’anàlisi DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats). Tot i que és una anàlisi que posa sobre la taula tot allò que s’ha de millorar i el que ja es té, sovint es posa més èmfasi en la mancança que en l’abundància. 

Potser tu també has observat que, mirat així, preval el sentiment de pèrdua i no es valora el que es té.

En l’àmbit personal, la nostra cultura ens ha ensenyat a créixer amb la idea de mancança, de subratllar l’error, no amb la idea d’abundància, d’observar la potencialitat. 

Potser tu, igual que jo, vas créixer amb una creença distorsionada: si et valores, ets presumit/da. Si et desvalores, ets humil.

És així en realitat?

On ens porta tot això?

Cal admetre que la sobrevaloració no és positiva perquè és irreal i inadequada, però el mateix hem de dir del fet de desvalorar-se.

Quan parlo de fortaleses em refereixo a aquelles habilitats, capacitats, talents que també tens i dels quals no ets del tot conscient. Dins la teva singularitat, podries observar la teva fortalesa com un regal que has d’aprofitar, del qual t’has de sentir orgullós/a i que pots utilitzar per al teu creixement personal, per oferir-lo en la teva feina o per gaudir-ne. 

Si et fixes en les teves fortaleses, més que en les debilitats, pots millorar, sentir-te valent/a, empoderat/da, amb actitud positiva, optimista i enèrgica per aconseguir els teus somnis o objectius. 

En canvi, si et fixes en les debilitats, en el que no saps fer, en la comparació amb l’altre, l’angoixa, el desànim, l’esforç i, en conseqüència, l’amargor habiten el teu dia a dia. 

Cal aprendre de l’error i buscar la manera de millorar, però també cal aprendre de les fortaleses per avançar i desenvolupar-les. 

Quines són les teves fortaleses? Tens facilitat per als idiomes, per a l’organització, per comunicar-te, per dibuixar, per ser un bon oient, per ballar, per liderar, per fer manualitats, per a la creativitat, per treballar en equip, per fer amics, per aprendre, per…?

Com pots utilitzar les teves fortaleses per millorar i créixer en la teva vida personal i professional? Què et poden aportar?

Com pot canviar la teva actitud si valores el que saps fer amb facilitat?

El secret de l’èxit no recau a enfortir les nostres debilitats, sinó a potenciar les nostres fortaleses.