Autor: Gemma Turallas

Davant de tota la situació mundial i de les situacions personals que vivim cada dia és força habitual que les nostres converses tinguin un to de queixa.

La queixa és com un verí. 

Crea un estat d’ànim trist, ansiós, pessimista, rabiós i fins i tot agressiu que dificulta la relació amb els nostres familiars o companys. Però el que dificulta més és la relació amb nosaltres mateixos.

I quin benefici n’obtenim?

Que ens facin cas?

Que puguem expressar la nostra angoixa i frustració?

És això el què volem?

Segur que tu també tens dies més queixosos que d’altres, i acabes el dia esgotat.

Prendre’n consciència és el primer pas.

I voler canviar l’hàbit de la queixa és el segon.

Canviar-lo per una actitud més oberta, més positiva, més d’acceptació de la situació.

Quan deixis de queixar-te veuràs la diferència. 

En deixar de queixar-te aconsegueixes prestar atenció a la part  positiva de la vida, a centrar-te en la teva zona d’influència de la situació, veuràs el que pots fer i sentir i canviaràs la teva energia.

No estàs negant una situació, el què estàs fent és decidir com sentir-te davant una situació. I això és molt important, perquè pots canviar el teu estat d’ànim.

Abans de queixar-te, respira i pren-te la situació com un repte.

Si ja t’has queixat, adona-te’n i respira i canvia el pensament, busca si pots aportar alguna cosa a la situació, si pots donar-li la volta i trobar alguna cosa positiva, i si no, acceptar que no està en la teva zona d’influència.

Posa llum en lloc de foscor.

Posa  optimisme en un món amb molts problemes. Hi ha moltes coses que no podem canviar. Però sí que podem fer que el nostre dia a dia sigui més positiu, amb un petit gest.

Per cada queixa que estiguis a punt de fer, para’t  i pensa: tens l’oportunitat de canviar un hàbit negatiu per un que et serà molt més beneficiós per la teva energia, salut, equilibri i relacions personals. 

Val la pena deixar la queixa.

Ha estat una setmana amb moltes emocions.

L’angoixa per l’estat de salut del meu pare i pel fet que no podia fer-li companyia a l’hospital perquè no deixaven entrar famiiars;  la tranquil.litat al saber que la meva germana, infermera, podia veure’l i saber que tornava bé a casa; l’estat d’alerta per desenvolupar una tasca professional tant bé com sigui possible  i el terror quan em va trucar la meva filla des de dalt d’un cim amb veu plorosa i tremolosa perquè havia perdut al Delta, el seu gos, i estava sola i desesperada; la por a tot el què una mare s’imagina que pot passar a una filla al mig del bosc, la lentitud de les hores i la incertesa, inseguretat i desesperació quan es va fent fosc i no hi ha rastre ni de la meva filla, ni del meu marit que havia anat a buscar-la i sentint-me impotent esperant a peu de la muntanya sense poder connectar amb ell per falta de cobertura, i imaginant tot tipus d’escenari, i l’alegria quan es sent el recolzament de moltes persones que empatitzen amb els sentiments d’una persona, i la felicitat, quan tot acaba bé i tothom torna a casa.

En tot aquest carrussel d’emocions hi havia un rerefons que, com una veu interior, anava repetint: confia.

Confia en què? en la vida, en la capacitat de superació i lluita davant les dificultats, en l’adrenalina que mou a pujar a un cim a buscar a qui més estimes per molt esgotat, desesperat i incert que s’estigui, en les persones, en l’empatia, en l’amor expressat de tota mena de mostres d’ajuda.

I m’adono que aquest confiar és part d’un llegat que m’havia passat desapercebut. La meva mare i àvia l’anomenaven fe. Era el motor que elles tenien per superar la malaltia, les dificultats de la vida i els problemes quotidians  a la seva manera. 

La meva confiança té un matís diferent. És confiar amb la gent, amb la capacitat de cadascú per actuar, en saber que tinc algú al costat amb qui recolzar-me i en acceptar que no puc controlar-ho tot. 

És difícil aceptar, confiar i esperar que la vida vagi encaixant els aprenentatges que extraiem de les situacions. No hi ha casualitats, diu una amiga meva. Tot és aprenentatge. 

La fortalesa interior és la confiança en la vida, en un mateix, en els altres.  És compartir les experiències,  empatitzar amb les persones i en saber-se vulnerable per demanar ajuda. És saber estimar i agrair a la família, a les amistats, a la gent…. a la vida.

Gràcies

Fa uns dies que miro d’aixecar el cap de l’ordinador, del mòbil o del llibre que llegeixo i parar-me a observar.

Observar amb uns ulls diferents les mateixes coses de cada dia. Descobrir en cadascuna d’elles la bellesa que hi amaga.: la lluentor de les ulleres, la sinuositat de la cullera, la transparència de la cortina, la rectitud de la porta.

Mirada nova amb l’objectiu de veure diferent. Perquè tot, inclús allò que ens sembla lleig, té la seva bellesa. Els bons fotògrafs ho saben. La meva filla gran ho sap. L’objectiu de la seva càmera capta el què a mi em passa desapercebut. I agraeixo veure que el món està ple de bellesa.

Sí, perquè em sembla que no soc l’única que necessita creure en un món diferent del que ens presenten a les notícies, de les històries que ens expliquem dins nostre, de les imatges mentals que ens espanten, dels arguments violents de les pel·lícules.

És per això que faig aquest exercici: buscar la bellesa en cada cosa que m’envolta, i agrair-ho interiorment. És una manera d’enfocar la teva ment. En lloc de mirar, admira. En lloc de queixar-te, agraeix. És un repte a què no estem acostumats. Però avui pot ser un hàbit per iniciar.

Cadascuna de nosaltres creem el nostre món interior i l’omplim de què observem, imaginem, sentim.

Vull crear el meu món amb una mirada diferent. Admirar el que avui tinc i demà no sé si tindré.

Mira la bellesa que tens, que t’envolta, que crees al teu voltant.

I agraeix-te-la.

Ho proves?

Des de ben petita m’ha agradat l’ordre. Em dona calma, tranquil·litat, m’ajuda a calmar la ment. 

M’agrada apreciar l’harmonia de les formes, l’exposició dels tresors que expressen la personalitat, la distribució estètica dels objectes, on tot sembla que tingui un lloc fet a mida.

A casa, sovint fan broma quan un objecte o moble ha canviat de lloc, o se sorprenen que trobi gust en passar-me un dia sencer endreçant armaris per organitzar-los millor o per  treure allò que ja ha fet el seu servei i que vull donar, regalar, reciclar o tirar. 

Sense tenir cap trastorn obsessivocompulsiu.

Només pel fet de gaudir fent-t’ho.

I hi ha un motiu. 

L’ordre físic ajuda a l’ordre mental. L’estrès visual disminueix,  la sensació  d’espai ajuda a la calma  i l’harmonia i bellesa d’un lloc endreçat creen satisfacció i benestar. 

Potser és per aquest motiu que el 2015, Marie Kondo va triomfar, i encara continua fent-ho, amb el seu llibre “La màgia de l’ordre”. 

En el seu llibre  explica els principis que regeix l’ordre: només queda’t amb allò que t’agradi, que sigui important per tu i et faci feliç, i allibera’t de tot allò que estigui fet malbé, trencat, que no t’agrada o que ja no tingui utilitat. I dona-ho, recicla-ho, vent-ho, regala-ho o llença-ho. Ella assegura que una casa amb ordre porta a una vida feliç. És així realment? 

Sí. L’ordre t’ajuda a valorar tot el que tens, a ser conscient de tot el que acumules i  donar-te l’oportunitat de reflexionar perquè ho fas. Aprens a deixar anar, que te’n pots estar d’acumular coses que no t’aporten valor, que l’espai pot “respirar” i té un efecte directe en la teva angoixa i estrès. Envolta’t  només d’aquelles coses boniques que t’alegrin la vista quan les vegis.

Soc minimalista en el sentit filosòfic del terme: quedar-me amb allò que té valor per a  mi, que m’és agradable o que expressa la meva personalitat. També ho soc en el sentit de no comprar per comprar perquè estigui rebaixat o perquè el consumisme ens decanta a gastar el què no tenim. És una manera d’acumular que porta a l’estrès visual, a la buidor emocional i al desordre físic. 

Actualment, hi ha molts documentals, llibres, vídeos i estudis que expliquen el motiu pel qual el minimalisme i l’ordre són importants en la nostra vida. El consumisme excessiu en el qual hem caigut tots ens fa acumular objectes que ràpidament perden el seu valor, que ens buiden les butxaques i que ens acaben fent viure sensació d’estrès.

No és qüestió de buidar casa teva  ni deixar-la nua. Cada casa és un reflex de la vida que s’hi ha viscut i estan plenes d’objectes que tenen una història.  L’ordre i el minimalisme és deixar d’acumular perquè sí, de comprar sense sentit, només per omplir un desig superficial, i de tenir les estances plenes d’objectes que no saps on amagar.

Desfés-te del caos, de tot allò que ja no t’aporta valor, organitza’t bé, sense amagar, sàpigues què tens i què et fa falta realment, pregunta’t què t’impedeix el desordre i així experimentaràs un control seré de la teva vida. 

L’ordre és harmonia, bellesa,  pau i serenitat. I ho tenim a les mans. 

Pot ser un bon començament per fer petits canvis a la teva vida.

Tens la sensació que cada dia de la teva vida és igual?

Et sembla que la rutina, el sentit de tot el que fas va perdent color?

La vida passa massa de pressa per viure-la sense sentit. 

Per algunes persones la rutina és necessària. Dona seguretat i confort. Per què voldríem complicar-nos la vida?

Per d’altres, el canvi constant és vital. Necessiten sentir-se vius experimentant emocions i fent que cada dia sigui una presa de decisions constant. 

En quin pol et situes tu?, sigui quin sigui, tot està bé, perquè cadascú ha de viure la seva vida com millor el faci sentir. Però en tot cas, és important recordar que cada dia al matí comences una nova pàgina en blanc de la teva història.

Pots començar de nou, encara que et ressonin les experiències d’ahir. 

Un pas endavant, cap allà on et portin les circumstàncies, els teus somnis, o la teva rutina.

Escriu la teva història.

Dissenya la vida que t’agradaria i, cada dia, fes un pas més: Un petit canvi de rutina, un camí diferent per anar a la feina, aprendre alguna recepta de cuina, un idioma, començar un esport o crear alguna cosa amb les teves mans. Conèixer un indret desconegut, o conversar amb algú que no coneixes. I, perquè no?, posar-te aquella roba que t’agrada i que no goses per escoltar aquella veueta interior que t’enxiqueix.

I cada dia, continues dissenyant i escrivint el teu relat, la teva vida.

No la pots viure en pilot automàtic.

És important descobrir quins han estat els capítols de la teva vida que t’han marcat, transformat. Alguns alegres, interessants, feliços. Altres tristos, angoixants, preocupants. Però tots formen part de la teva història i són els que t’han modelat. Ets únic, ets única.

Ets tu l’autor o autora i protagonista de la teva novel·la.

Com continua?