Autor: Gemma Turallas

Fa 10 anys la meva vida va entrar en un forat negre.

Fa temps que em pregunto on vaig deixar la Gemma que era abans.

I tot i les evidències fragants que hi ha de les situacions viscudes, ahir vaig veure el fil conductor que les uneix a totes.

La pèrdua.

Curiosament, potser sense adonar-me’n, he parlat de la pèrdua moltes vegades en els meus escrits al blog. Temes com deixar anar, tancant cercles, trobar el sentit, flueix com el riu, aparta el que no és essencial a la vida, apagar la flama, la vida et fa repetir curs, davant la desesperació confia, la impermanència, acceptar la vida, kintsugi…

I ara, d’ençà que vaig començar el blog el 2021, escrivint de forma intermitent i sense cap benefici, m’adono d’aquest fil conductor evident i de la seva repercussió en mi.

Escriure ajuda a alliberar-me d’emocions que sorgeixen en un impuls creador per posar paraules a què sentia, per ordenar idees i per reflexionar sobre temes que m’apassionen. Temes per compartir fent un cafè amb algú que m’escoltés i pogués escoltar… Tot i la distància, el silenci de qui llegeix i la incertesa de la seva opinió no expressada.

I avui, com si s’hagués obert una cortina de lli transparent en la que ja entreveia tot el que bull dins meu, ho he vist clarament: petites i grans pèrdues que han anat esborrant l’alegria interna per una sobrietat, preocupació i pessimisme constant.

Podria anar més enrere encara, però em quedo amb aquests últims 10 anys: 

• La mort de la mare.  Tot i que ja feia temps que dúiem el dol a sobre i que sabíem que tard o d’hora ens deixaria, la seva lluita, el nostre acompanyament, les emocions que no sabíem com expressar… Van anar infiltrant-se com una marea negra silenciosa en el nostre cor.

• El niu buit: i de cop les meves tres filles prenen el vol. També llei de vida i satisfacció de veure-les lliures i independents. I alhora, buidor de rialles, música, desordre de vida i converses adolescents. 

• Converses que marquen el cor: paraules dites en un moment de crisis que fereixen no només pel que diuen, sinó com es diu i que implica: ressentiments, culpabilitats, retrets…

• La pèrdua de joventut, en observar el rostre al mirall i descobrir les marques de preocupacions, tristeses i alegries que han deixat empremta, la inflamació del cortisol en el cos,  la pèrdua del to muscular i el canvi en la silueta.

• La feina:  la roda de hàmster en la que he acceptat entrar per sostenir la vida que la societat m’entesta a seguir pagant. He viscut canvis importants, alguns desitjats i d’altres que m’han bloquejat, desestabilitzat i m’han fet caure en la inseguretat. Sempre pendent d’estar al dia en la meva professió, de treballar hores infinites en la que no es veuen resultats, en les que s’ha de desenvolupar empatia, cordialitat, atenció, escolta, educació, reflexió, producció d’actius que no són tangibles.

• Desenganys d’il·lusions, de persones, de somnis, de projectes, de relacions personals, d’expectatives de resposta…

• Pèrdues de persones que d’alguna manera han impactat en la meva vida i que han deixat un record: per canvis de feina, per llei de vida, per desaparicions sobtades, per adeus sense resposta.

Són pèrdues normals,  com les que tu també deus haver viscut i, que al costat de les grans pèrdues de guerres, incendis, inundacions… són tan minúscules que fa vergonya enunciar-les.

Malgrat això, en tots aquests moments, un trosset de la meva ànima ha quedat en algun lloc del temps i m’ha deixat foradada.

I he buscat explicacions, receptes per poder tornar a omplir-me, diagnòstics per entendre’m, cursos per formar-me i persones que em dediquin el seu temps a escoltar-me.

I tot m’ha acompanyat fins avui. 

Sé que la pèrdua m’acompanyarà sempre i en tot moment, però deixo de llepar-me les ferides mirant enrere. 

He vist el quadre des d’una nova perspectiva.

Ara he de decidir com continuar pintant-lo, quins colors escollir i amb quina  mentalitat enfocar una nova dècada.

El pas del temps és un fet obvi per a tothom. 

Absolutament tot canvia pel pas dels anys. 

I ningú se’n pot escapar.

Curiosament, però, vivim en una societat on envellir és sinònim de perdre valor.

Això significa que tu, que tens una edat, ja no tens el valor com a persona de quan tenies 20 anys? 

He descobert una nova paraula: edatisme, definida com la discriminació per motius relacionats amb l’edat, fent referència als estereotips i prejudicis que es pressuposen en les persones d’una edat determinada. Involucra tres dimensions:

• la cognitiva: forma de pensar, fragilitat, resistència al canvi, pèrdua de capacitats mentals…
• l’afectiva: inutilitat per la societat, incapacitat d’aprendre, aïllament social, disminució de l’atractiu físic i sexual…
• conductual: exclusió laboral, marginant l’accés a events socials, restringir l’oportunitat a l’aprenentatge continu o desenvolupament professional, negació a serveis financers a causa de l’edat…

I això té un impacte en tots nosaltres:

• Por de perdre la feina per no adaptar-se a la nova tecnologia
• Baixa autoestima per la sensació de menyspreu en veure com envelleix el nostre cos.
• Angoixa davant l’anticipació de situacions o per malalties que poden començar a sortir.
• Depressió per culpa de la discriminació persistent, comentaris d’altres persones o visualitzar una soledat futura.

Però no ens adonem que tots envellim i que aquesta discriminació tard o d’hora afecta a tothom?

Ho sabem, però no volem acceptar-ho.

I pregunto:

És necessari vestir-nos com a jovenetes per aparentar modernitat?

És imprescindible matxacar-nos en un gimnàs per marcar abdominals?

És indiscutible tenyir-nos els cabells per amagar l’edat?

No.

Però ho fem.

Jo soc una d’aquestes que es tenyeix cada mes. I cada mes em faig la mateixa pregunta: per què?, i, així i tot, continuo amb el meu color per no veure’m “envellida”… per favor!

Incongruent.

Sí.

També soc una d’aquestes que vol mantenir “el tipus” per entrar en alguns vestits, lluitant contra la meva natura voluptuosa… Aix!!!!

També m’he sentit insultada per ser “la professora vella”, per tenir unes mans arrugades, per no saber fer funcionar la tecnologia o per no entendre el llenguatge dels meus alumnes adolescents… Aggggg!

I sí, m’afecta.

M’afecta perquè m’irrita la falta d’empatia, de sensibilitat, la mala educació, la burla, la prepotència.

M’afecta perquè m’entristeix la pressió estètica, laboral, l’aïllament social i buidor que un sent quan no és valorat pel que realment és. 

I precisament ara, vivim en un moment privilegiat de la humanitat: 

• on les persones vivim més anys, 
• tenim a l’abast una tecnologia que ens facilita fer les tasques diàries (cuinar, netejar, comprar), 
• on podem ser independents dels nostres fills, pares, parella perquè podem tenir una vida pròpia plena d’experiències i de coses a fer,
• podem viatjar, aprendre, comunicar-nos, crear amb les mans peces úniques i artesanals només pel simple plaer de fer-ho, sense objectius ni presses,
• on podem decidir com volem viure.

Per tant, simplifiquem:

• Deixem anar els prejudicis d’altres cap a nosaltres.
• Desfent-nos d’allò que no ens representa i que només ho fem per no veure’ns “d’antes”.
• Acceptem el que és, no lluitem contra el temps. Cansa molt.
• Valorem tot el que hem recorregut i la nostra història personal, única i irrepetible.
• Fem el que ens vingui de gust obviant les mirades de burla dels joves o d’altres que no s’atreveixen a fer-ho.
• Acceptem el nostre cos madur, tal com és, sense castigar-lo en dietes, exercicis extenuants o disfresses de jovenetes.

I vivim aquesta etapa plenament, veient-la com un privilegi de saviesa, experiència, estabilitat, creació sense producció, i gaudim del TEMPS.

Després d’un temps de pausa, torno a tenir la necessitat d’escriure.

El temps, el meu company impacient, ràpid, neguitós i intens m’ha ensenyat a parar.

A parar per adonar-me de coses que, tot tenint-les davant, no n’era conscient.

Com per exemple, la impermanència de tot.

El 2024 ha estat ple de moltes coses, entre elles, moltes pèrdues.

Pèrdues que m’han fet meditar cada dia sobre la impermanència de qualsevol cosa.

Se’n parla des de la filosofia estoica, en el budisme, en les lleis del Kybalion:

Tot és impermanent. 

El que avui et sembla que ha de durar per sempre, demà ja és un record.

El que creus que mai canvia, al cap poques hores és diferent.

El que et sembla que es mantindrà igual per sempre, ha modificat la seva ubicació.

El que dones per fet que tindràs, potser demà ho perdràs.

El que et feia il·lusió tenir, ara ja no és la teva prioritat.

Per què la vida és canvi.

I tot es mou, tot canvia, tot vibra, tot flueix, tot es modifica. I jo, i tu, i ell i ella també.

Per això, quan reflexiono sobre la pèrdua, m’adono del meu error. 

No hi ha res per sempre.

És absurd aferrar-nos a la idea que tot es mantindrà igual.

I en canviar, també s’evoluciona en creixement interior, en experiència, en perspectiva, en consciència.

Les pèrdues són la base de la tristesa. Una emoció que és inevitable i que en algun moment de la vida la sentirem quan perdem una amistat, un ésser estimat, una feina, la joventut, la salut, la parella…

I ens fa parar perquè la tristesa és inactiva. I necessària per ajudar a adonar-nos de la impermanència de tot. 

I lligat a aquest concepte, una s’adona de com ens aferrem a les coses, a les persones, als objectes i l’absurd de tot plegat. 

Llavors algú em diu: “abandona tot el que no està a la teva mà”.

I en la meva ment, passen com núvols en el cel, tot allò que és impermanent: el neguit, la preocupació, la ràbia, el què fan o deixen de fer els altres, l’amistat, la feina, la salut, la vida.

I només queda aquest moment.

Un moment que puc decidir com viure’l, perquè d’aquí res ja no existirà. 

A causa de la impermanència. 

I agafat de la mà, la responsabilitat que aquest moment sigui prou important d’haver-lo viscut.

Es diu que els ancians japonesos que viuen a l’illa d’Okinawa són les persones que envelleixen d’una forma més sana i gaudeixen d’una llarga vida.

Diversos investigadors han descobert que és gràcies a que continuen mantenint uns hàbits i professions que ells consideren el seu Ikigai.

L’Ikigai, és un concepte que podria traduir-se com “ el sentit de viure” i que ajuda a tenir una posició davant la vida que millora la salut física i mental.

Descobrir el propi Ikigai, és a dir, el propòsit de la teva vida, porta temps, paciència, autoobservació i conèixer la teva passió, missió, professió i vocació.

Per fer-ho, cal contestar-se una sèrie de preguntes, que tot i semblar molt senzilles, tenen un rerefons tan profund que pot costar molt de temps descobrir quin és la teva raó de viure.

Què és el que t’agrada fer sempre i tens facilitat? seria la teva PASSIÓ

Què creus que el món necessita i a més t’agrada fer?, seria la teva MISSIÓ

Allò pel qual et pagarien i a més el món necessita, seria la teva VOCACIÓ.

Allò pel qual et pagarien i a més tens facilitat?, seria la teva PROFESSIÓ

Hi ha molts llibres que parlen de l’Ikigai. Un dels més famosos és el de Héctor Garcia i Francesc Miralles, “el mètode Ikigai”

Quan el dia a dia no té massa sentit, quan correm sempre darrere el temps, quan sembla que cada dia estem vivint el dia de la marmota i ens sentim aclaparats, desencantats i estressats, cal fer una pausa i mirar cap a l’interior.

Fer una reflexió i redescobrir allò que ens apassiona i renova els propòsits que tenim a la vida.

Si aconseguim identificar les nostres passions i talents i les alineem amb el que podem aportar al món gaudirem d’equilibri interior, i més encara si ens poden pagar per fer alguna cosa que ens agradi.

Pot sonar molt utòpic, però perquè no descobrir-ho?

I com fer-ho?

Les primeres preguntes que ens hem de fer són:

qui soc?, quines coses m’encanta fer?, quines coses m’ajuden a relaxar-me quan les faig?, què m’agradava jugar de petita?, què vull fer realment?, per què vull fer-ho?, què aportarà això al món? I potser, després de reflexionar-hi, podràs respondre’t a les preguntes:

Què és allò que estimo, que em fa feliç fer?, què és el que el món necessita i puc donar?, en què m’agradaria dedicar la vida?, què és allò que tinc facilitat per a fer i faig amb facilitat?

Aquest viatge cap a l’interior per descobrir el teu Ikigai pot durar uns mesos, uns anys, o tota una vida. Necessita temps i paciència.

Pots estar fent una professió que no t’omple, però que t’ajuda a viure i d’aquí descobrir alguna cosa que tens facilitat per a fer; pots haver fet uns estudis que no siguin la teva professió, però d’ells n’has obtingut uns aprenentatges que algun dia els pots necessitar; pots fer un hobby que t’encanta i d’aquí poder crear alguna cosa que la gent necessita. I descartant el que no t’agrada pots arribar al que t’agrada.

Tot acaba tenint sentit, quan mirant enrere, es connecten els punts, com deia Steve Jobs. Per això, recorda, observa, reflexiona, i descobriràs el teu Ikigai, que donarà sentit a la teva vida.

La majoria de persones tenim ganes de millorar i evolucionar en algun aspecte de la nostra vida. Hi ha qui vol aconseguir millorar en els estudis, d’altres en la feina, d’altres en l’esport, en adquirir uns hàbits de vida i d’alimentació més saludables o en organitzar-se millor el dia a dia. 

Qualsevol aspecte que es vulgui millorar ha de ser gradual. No es poden fer canvis importants d’un dia per l’altre com ens fan creure últimament que, llegint un llibre, escoltant algú, creant un compte de youtube serem rics o seguint una dieta meravellosa farem un canvi espectacular. No, no funciona així. Els canvis importants, els que realment valen la pena, s’han de fer a poc a poc i amb qualitat, a través de crear un procés disciplinat i continu i fer-los a partir de petits actes que ens ajudin a no tirar la tovallola.

Per això, algú va dir: “les petites coses són importants”.

Certament, la suma dels nostres actes, dels nostres hàbits, de les nostres paraules, dels nostres canvis, per insignificants que semblin, poden marcar una gran diferència en la nostra vida, i en la dels altres.

Fixa’t com hàbits que fas cada dia, com fer el llit, pot donar-te la sensació d’ordre i confort a la teva habitació abans d’anar a dormir, o com reduir el sucre del teu dia a dia pot fer que arribi un moment que no el trobis a faltar, o com teixir un jersei una mica cada dia pot acabar en una obra d’art feta per les teves mans. Fins i tot, t’hauràs fixat, com el marbre de les catedrals o de les estàtues queda polit en passar-hi la mà tantes persones durant anys dia rere dia.

Les petites coses ens van modelant amb els anys. D’elles, en creem hàbits, i d’aquests, costums.

Si som conscients d’aquest procés, podem aprofitar-lo per fer canvis importants en les nostres vides. Petits passos que ens poden portar a objectius somiats. Com?, a través del Kaizen.

El Kaizen és una filosofia japonesa centrada en la millora contínua. Kai significa canvi, i Zen, bo. Un petit canvi que et porta a fer-ho millor: a millorar cada dia el millor que vas fer ahir. Perfeccionar de forma meticulosa, constant i diària alguna cosa en la qual t’enfoquis.

Per ser 1% millor cada dia en alguna cosa es requereix autodisciplina.  Això es veu força clar en el tema dels esports. Practicar cada dia ajuda que l’habilitat sigui fluida i millori. De forma disciplinada i amb constància s’aconsegueixen els objectius més increïbles.

Aquesta idea de millora continua va ser la que empreses com Toyota va créixer exponencialment gràcies a la implementació del mètode kaizen:  cada treballador suggeria un petitíssim canvi que podia aplicar a la seva feina cada dia per  augmentar la qualitat  de tots els passos i processos. La suma al llarg del temps d’aquests petits passos que es convertien en hàbits milloraven de forma exponencial la feina de cadascú, i per tant de l’organisme o empresa per la qual treballaven. Creus que canviaria molt la teva empresa o fins i tot la teva llar, si cada dia les persones que hi conviuen fessin un petit canvi per millorar alguna cosa? Jo crec que sí.

Aplicar el kaizen implica una motivació personal per poder fer un canvi molt petit cada dia que et porti a l’excel·lència, o si més no, a una millora del que fas avui en qualsevol àmbit de la teva vida. 

El kaizen es pot aplicar a tot allò que dèiem al principi: millorar en els estudis, la feina, en l’esport, en adquirir uns hàbits de vida i d’alimentació més saludables, en organitzar-se millor el dia a dia, adquirir l’hàbit de llegir més o de mantenir la neteja de la casa al dia.

Perquè potser també ets de les persones amb una gran llista de coses a fer durant el dia que no s’acaba  mai, i quan arriba el vespre i et disposes a descansar, veus tot el que no has aconseguit fer i et crea desesperació, cansament i el pitjor, augmenta l’hormona de l’estrès, el cortisol, i saps que això et pot crear greus conseqüències a llarg termini.

Per això, si t’enfoques a fer petits passos kaizen,  ja has  fet alguna cosa, ni que sigui menjar una peça de fruita per tenir una dieta més sana, preparar-te les vambes per fer exercici o netejar un vidre de la cuina. La suma de petits actes porta a poder aconseguir l’objectiu. És un pas més de la situació d’ahir, un petit canvi, que de mica en mica crea un canvi exponencial.

I, com fer-ho?

1. En primer lloc, cal reflexionar quin aspecte es vol millorar: els estudis, l’organització a casa, crear un hàbit de lectura, fer esport, menjar millor, aprendre un idioma, fer reunions laborals productives? Posem un exemple: vull millorar l’hàbit de lectura
2. Llavors posar-se objectius a llarg termini, a mitjà  termini i a curt termini. Seguint amb l’exemple de l’objectiu de lectura, el de llarg termini seria llegir uns 4 llibres l’any, a mitjà termini llegir 1 llibre cada trimestre, i a curt termini, començar a llegir el llibre que m’he proposat.
3. Un cop identificats aquests objectius s’aplica les 5S, que són 5 passos i cadascun té un nom japonès que comença amb S. Aquest són:

Seiri: classificar entre allò que és útil i inútil per aconseguir l’objectiu i  eliminar processos que ens fan perdre el propòsit. 

En aquest cas, fer una selecció de la temàtica que vull llegir.

Seiton: organitzar i ordenar l’espai per ser més ràpids i eficients, deixant de perdre el temps en buscar coses.

Seguint amb l’exemple, fer una selecció de llibres i mirar si els puc trobar a la biblioteca.

Seiso: Netejar l’espai on treballem per crear un entorn de benestar, més ordre, més calma mental, més atenció, més qualitat.

Trobar un lloc a casa on pugui ser el meu “racó de lectura” perquè m’inspiri i em vingui ganes de seure a llegir.

Seiketsu: Tenir una rutina estandarditzada de neteja de l’espai i pròpia per sentir-nos bé.

Fent referència a l’exemple, seria dissenyar l’espai perquè tingui tot el necessari a l’abast: el cafè, el llibre, el llum, el temps…

Shitsuke: crear hàbits petits per tenir autodisciplina.

En aquest cas, seleccionar un moment al dia per adquirir la rutina, potser 10’ abans d’anar a dormir, 10’ al matí abans d’anar a la feina i llevar-me abans…

Amb aquests 5 passos eliminem el que ens fa perdre temps i som més eficients perquè reordenem les activitats, simplifiquem processos, podem observar canvis.

4. A partir d’aquí ja podem començar a pensar com desgranar aquest objectiu en els passos tan petits, canvis tan minúsculs que no suposin esforç i no es tiri la tovallola davant les dificultats. Així disminuint la resistència al canvi i no ens sentim aclaparats si volem aconseguir objectius ràpids i grandiosos. 

En el cas d’adquirir l’hàbit de la lectura, un pas seria escollir el llibre, un altre tenir-lo a la vista, un altre llegir una pàgina, un altre trobar una idea nova en un capítol…

5. I, molt important, després de fer petits passos, ens cal fer petites recompenses intrínseques, o sigui, felicitar-nos personalment per haver aconseguit fer aquest petit pas que a vegades ens fa tanta mandra o que creiem insignificant, però que si no el fem no ens portarà mai on volem arribar.

En aquest cas, la recompensa pot ser crear un ambient agradable posant música i tenint una beguda al costat per associar aquest moment de calma amb la lectura, o tan sols observar que si et proposes un repte, l’estàs aconseguint amb la teva disciplina, que ja en si mateixa, és una recompensa. 

En definitiva, el kaizen forma part de la vida. És una manera de fer sòlida, sostenible en el temps, que ens ajuda a fer realitat allò que volem aconseguir. 

El més important és que en prendre’s aquesta manera de fer com a filosofia de vida, ens sentim part del procés, de forma conscient, sabent que hem aportat alguna cosa petita però important, que no ha sigut la sort o la dissort, sinó la nostra decisió de ser cada dia una mica millor que ahir i ser proactius en crear els canvis. 

I això ens connecta amb la mentalitat de creixement, en la que se’n parla en l’article “confia en tu”.  La idea que la sustenta és la de confiar que tenim les eines necessàries per aconseguir fer canvis i que podem desenvolupar-nos en el temps per millorar.

Què fas quan es trenca una tassa de ceràmica?

Potser, com moltes persones la llences. Potser guardes els trossets en un racó de l’oblit per no reparar-lo mai més.

Les coses trencades no agraden, es consideren inútils o estèticament desagradables, poc cuidades, velles i inservibles, oi?

Els japonesos tenen una tècnica molt bonica per reparar les fractures dels objectes. Es diu Kintsugi i es tracta d’enganxar els trossos trencats de la ceràmica amb una resina barrejada amb pols d’or.

L’efecte és preciós. L’objecte té una nova aparença, una nova vida, on les cicatrius, en lloc d’amagar-les, es veuen. L’objecte ha patit una trencadissa, però s’ha transformat en una obra d’art.

Què fas quan et trenques per dins?

Tu, jo, com si fóssim tasses de ceràmica, també ens trenquem per diverses situacions de la vida.

Ens podem trencar per moltes coses: un diagnòstic mèdic, una experiència traumàtica, una pèrdua personal, un dolor crònic, un sofriment continu, un daltabaix econòmic, la pèrdua de feina…

O bé acabar-nos de trencar perquè ja havíem rebut sacsejades i un petit cop ha acabat esmicolant el que ja estava a punt de fer-se miques.

Nosaltres també podem aplicar el kintsugi a les nostres vides.

Potser a vegades les cicatrius les amaguem o dissimulem omplint-nos de feina, passant hores a la televisió o al mòbil, fent esport fins a extenuar-nos, tenint hàbits poc saludables o enverinant-nos per dins amb pensaments negatius i un llarg etc.

Contemplem la nostra vulnerabilitat, observem l’experiència que hem viscut i donem-li el valor que ha deixat, el què hem après, en què hem crescut i evolucionat.

Hem de reconstruir-nos, de fer canvis en els nostres hàbits de salut, de reparar la nostra autoestima, de poder compartir i expressar el què ens ha fet mal, de revisar la història que ens hem explicat fins ara, de dir allò que havíem d’haver dit fa anys, d’acudir a un terapeuta…

Les cicatrius formen part de la nostra història. No serem mai més les persones que érem, ens hem transformat. 

La tècnica kintsugi és un procés lent, en el que es necessita calma, paciència i temps. El nostre procés de reparació personal, també. Poder expressar-nos, conversar, escriure, ser escoltats… Són eines d’aquest procés per reparar les cicatrius.

L’objecte trencat s’impregna en or. Un material preciós i car.  Igual que el nostre temps, la nostra vida.

I quan l’objecte és polit i torna a brillar, ho fa pel procés que ha travessat.

Nosaltres, quan escoltem el nostre dolor, el patiment, la tristor i  l’acceptem, l’acollim i l’integrem com a part de la nostra història, ens transformem, ens reconstruïm, ens fem resilients. 

Escultura “Expansió” de Paige Bradley,

Donant valor a les nostres cicatrius, tornant-les daurades, tenim una història que ens fa persones més fortes, sense negar les nostres ferides.

Som imperfectes, i aquí rau la nostra bellesa.

La paciència, el temps, l’acceptació de les coses com són ens ajuda a reconstruir-nos.

De la mateixa manera que, per a mi, expressa l’escultura “Expansió” de Paige Bradley, en trencar-nos podem permetre que les nostres cicatrius ens transformin i deixin sorgir una nova versió. Més forta. Millor.

Tot passejant per un carrer del poble, m’ha vingut aquest pensament:

 Les cases buides s’acaben enfonsant. 

Perquè el que manté una casa forta és la vida que hi ha dins.I no només les cases, sinó també el que observo diàriament en petites coses que m’indiquen que la persona, la casa, s’està enfonsant.

On ho observo? 

A la feina, a les aules, en les parelles, en la residència d’avis, a l’hospital…

A la feina, quan l’entusiasme, les ganes d’aportar, de col·laborar, de fer equip, de crear, de participar i de produir es veuen disminuïdes per la falta de propòsit, de comunicació, d’objectius clars, de deixar d’oferir projectes i tasques, a passar hores amb processos inútils, a l’espera de rebre instruccions, de presses a última hora, ressentiments, retrets, menyspreus, desconfiances…

Anar a la feina, a passar una quarta part del dia vivint així, és deixar morir a la persona. Malauradament, és més habitual del que creus en moltes feines, siguin d’oficina, de fàbrica, de comerç o professionals liberals.

És una estratègia de desgast, una rutina que apaga, un deixar morir de pena, d’amargor, de solitud, de menyspreu… més o menys conscient.

A les aules, quan l’alegria, la curiositat, les ganes d’aprendre, de créixer i compartir, de saber i explicar es tornen control, neguit, pors, burles i comentaris desagradables d’alguns companys o mestres que deixen llavor a la psique de l’infant, adolescent o jove. Amb el temps  les arrels de les creences plantades el transformaran en un ésser poruc o agressiu, insegur o provocador, amb un sentiment d’inferioritat i incapacitat que el portarà a disfressar-se de rebel, de dependent, d’agressiu.

És un deixar apagar la flama, l’alegria, la capacitat intrínseca que tots tenim.

En les parelles, quan la rutina envaeix el dia a dia, quan les veritats a mitges, les vides paral·leles, els problemes de gestió econòmica, educativa dels fils i filles, la falta d’objectius comuns o d’interessos tan diferents impregnen la vida, quan en el mòbil o internet es troba aquella distracció de la realitat que fa somiar en una parella, espai, vida diferent a la que es té. Conviure és difícil quan l’entusiasme, la comunicació, la distracció, la monotonia, la poca implicació en les tasques de la llar i de la cura dels infants i adolescents esdevenen terra seca.

En les famílies en les quals els infants creixen cada dia més ràpid devorats per pantalles  i imatges virtuals tancats a l’habitació, presents de cos però absents de ment. Cases on no se senten rialles compartides, ni jocs de taula familiars, ni estius avorrits per fer volar la imaginació. Llars que no tenen ànima, on les tasques essencials i hàbits bàsics d’autonomia són desconeguts per molts adolescents tardans que viuen en un món de facilitats i de mínimes responsabilitats domèstiques.Famílies on manca el foc de la llar que oferia la deessa Hèstia, en temps de la Grècia clàssica, que amb la seva presència simbolitzava l’harmonia, l’estabilitat, la seguretat i la unitat familiar.  

En les residències d’avis, l’antesala de la mort en molts casos, en les que la falta de l’abraçada, del temps dedicat, del record que es va esvaint de la memòria queda reflectit en els rostres d’aquells pares i mares que, en la seva edat madura continuaven lluitant per tirar endavant la família i, que ara, veuen un cop al mes o el dia de Nadal per tradició. Persones de mirada perduda que passen les hores davant d’una finestra esperant que el temps se’ls endugui.

En els hospitals, habitacions de dolor que esperen les mans amoroses de les infermeres que curen, dels diagnòstics que regiren tota la vida, de les visites setmanals de la cronicitat de les malalties i del rostre cansat de tots aquells especialistes que dia rere dia lluiten contra la mort. 

No ens podem deixar morir.

Encara hi som a temps.

Sacseja’t.

Pren-ne consciència.

Canvia el que puguis, ara. 

I si no pots, busca la manera de donar vida altre cop a aquesta “casa” buida.

Encén la flama.

Reprèn l’entusiasme i la creativitat a la feina, les ganes d’aprendre a les aules, la comunicació afectiva i efectiva amb qui tens al costat, amb els teus fills i filles que demà hauran crescut massa ràpid, amb el pare i la mare que aviat seran record. 

És possible que coneguis el famós poema de Paolo Coelho “Cerrando Círculos”.

Fa molts anys, en una etapa de la meva vida, vaig descobrir-lo i ara, que estic tancant una altra etapa, ha tornat a aparèixer del meu record. 

Vull compartir-lo amb tu, i m’agradaria que el llegissis amb  molta atenció, perquè més enllà del que diguin les paraules, et pot ajudar a comprendre i a donar sentit a moltes etapes que cal tancar-les per poder continuar endavant.

Desitjo que t’agradi tant com a mi.

Sempre cal saber quan s’acaba una etapa de la vida.

Si insisteixes a romandre-hi més enllà del temps necessari,

perds l’alegria i el sentit de la resta.

Tancant cercles,

o tancant portes,

o tancant capítols, com vulguis dir-li.

El més important és poder tancar-los i deixar anar moments de la vida que es van clausurant.

S’ha acabat el treball?, s’ha acabat una relació?, ja no vius més en aquella casa?, has d’anar-te’n de viatge?

Pots passar-te molt de temps del teu present rebolcant-te en els perquès,

en tornar a rebobinar el cassette i tractar d’entendre per què va passar tal o tal altre fet.

El desgast serà infinit, perquè en la vida, tu, jo, les teves amistats, fills, germans… Tots i totes estem encaminats a tancar cercles, passar full, a acabar etapes i moments de la vida i seguir endavant.

No podem estar en el present enyorant el passat.

Ni tan sols preguntar-nos el perquè.

El que va passar, va passar, i cal desprendre-se’n, deixar-lo anar.

No podem ser infants eterns, ni adolescents tardans, ni empleats d’empreses inexistents, ni tenir vincles amb qui no vol estar vinculat amb nosaltres.

Els fets passen, i cal deixar-los anar!

Per aquest motiu, a vegades és tan important destruir records, regalar objectes, canviar de casa, trencar papers, tirar documents, regalar llibres.

Els canvis externs poden simbolitzar processos interns de superació. 

Deixar anar, desprendre’s.

En la vida, ningú juga amb les cartes marcades. 

Cal aprendre a perdre i a guanyar, deixar anar, passar full, i viure només el que tenim en el present.

El passat, ja ha passat.

No esperis que te’l tornin,

no esperis que et reconeguin, 

no esperis que s’adonin de qui ets.

Deixa anar el ressentiment.

Engegar el teu televisor personal per reviure l’assumpte, l’únic que aconsegueixes és danyar-te mentalment, enverinar-te i amargar-te.

La vida és cap endavant, mai cap enrere. 

Si camines per la vida deixant “portes obertes”, per si de cas, mai podràs desfer-te’n ni viure l’avui amb satisfacció.

Nuviatges, amistats, relacions que no s’acaben?

Possibilitats de retornar, a on?

Necessitat d’aclariments?

Paraules que no es van dir?

Silencis que ho van envair?

Si pots, afronta’ls ja, ara mateix.

Si no, deixa-ho anar, tanca capítols.

Digues-te que no, que no tornen, però no per orgull o supèrbia, sinó perquè tu ja no encaixes en aquell lloc, en aquell cor, en aquella habitació, en aquella casa, en aquella oficina, en aquell ofici.

Tu ja no ets la mateixa persona que eres fa dos dies, fa tres mesos, fa un any.

Per tant, no hi ha enlloc on tornar.

Tanca la porta, passa full, tanca el cercle.

Ni tu ets la mateixa persona, ni l’entorn on vols tornar serà el mateix.

Perquè en la vida res roman quiet, res és estàtic.

És salut mental, amor cap a tu, desfer-te’n del que ja no està a la teva vida.

Recorda que res ni ningú és indispensable.

Cap persona, cap lloc, cap feina. Res és vital per a viure. Perquè quan tu vas venir a aquest  món, no duies aquest adhesiu.

És costum viure enganxat a aquest adhesiu i és un treball personal aprendre a viure sense ell, sense l’adhesiu humà o físic que avui et costa deixar anar.

És un procés d’aprendre a desfer-te’n i, humanament, es pot aconseguir.

Perquè et torno a dir: res ni ningú és indispensable, només és costum, aferrament, necessitat.

Per això, tanca, clausura, netejar, tira, oxigena, desfer-te’n, sacsejat.

Hi ha moltes paraules que signifiquen salut mental i qualsevol de les que escullis t’ajudaran definitivament a continuar amb tranquil·litat.

La vida és així.

Fa dos anys vaig escriure un article semblant: l’angoixa per l’estat de salut del meu pare, el terror per l’experiència vital d’una de les meves filles i l’alerta constant a la vida laboral. Per sort, tot en la vida flueix i anem superant obstacles, esdeveniments i moments al llarg de la vida que ens fan més forts i resilients.

La vida és cíclica, en espiral, i al cap d’aquests dos anys torno a viure una situació semblant: l’angoixa per la salut del pare i el terror per l’experiència vital d’una de les meves filles i l’alerta constant a la vida laboral.

Llavors la pregunta és: la vida et fa “repetir curs” o has après alguna cosa passant per aquesta experiència?

Prefereixo pensar que la vida m’ha tornat “més sàvia”. 

Continuo tenint les emocions a flor de pell quan la por, la incertesa, la inseguretat i la desesperació truquen a la porta i amb elles, els pensaments fan volar la imaginació per crear històries dramàtiques i pessimistes.

M’adono que, quan penso així, la meva ment està en “modus víctima” i que m’estic resistint a acceptar la realitat tal com és, i això alimenta més el malestar. 

Crec que moltes persones hem après a funcionar així i no en som conscients. Ho veiem normal. I no ho és. Perquè davant les situacions  que ens fan sentir desgraciats, turmentats, pessimistes o angoixats podem actuar de tres maneres: retirar-nos de la situació, canviar-la, o acceptar-la totalment, encara que no sigui el que desitjaríem. 

És com és, i si no podem fer-hi res, lluitar-hi és inútil i ens fa mal.

Començo a comprendre la frase enigmàtica del meu mestre David que em deia “has de funcionar d’una manera diferent”, que a grans trets, es referia a  acceptar les situacions, prendre consciència del diàleg intern, estar present en cada moment, deixar d’aferrar-me al passat o viure el futur que encara no ha arribat i confiar en la vida, en els altres i  en mi. 

Confiar en la vida que tot passa per alguna cosa, que res és per casualitat i que tot procés porta a un aprenentatge i cap a un capítol nou. Potser no és el que m’havia imaginat, però és que hi ha infinites possibilitats de redactar la història d’una vida. Llavors, la vida em diu: confia, tot anirà bé.

Confiar en els altres, a saber que els seus camins no els puc dissenyar jo i que cadascú és responsable de com gestiona la seva experiència vital. Cal reconèixer que la saviesa de cadascú l’ajudarà a prendre les decisions més encertades  o les que en aquells moments de la seva vida pot fer. 

Confiar en mi, en què tinc les eines i capacitats necessàries per fer front als obstacles que la vida em presenta, com un joc, en el que cal reflexió, aprenentatge,  i estratègia per superar-los.  I com tot joc, cal prendre  decisions per continuar el millor possible, sense repetir curs.

Hi ha llibres que et canvien la vida.

N’hi ha que et revelen el missatge que tant esperaves.

D’altres que t’obren mons de fantasia.

I n’hi ha que, senzillament, et fan adonar del que sempre has sabut, però no n’has sigut mai prou conscient.

“Els quatre acords” del Dr. Miguel Ruiz, és un d’aquests llibres. 

Escrit d’una manera molt senzilla, entenedora i directa expressa 4 acords que si tothom els portés a la pràctica, les relacions humanes, la comunicació i el nostre propi benestar seria molt diferent.

Sovint prenc consciència del que em costen a mi, i de com he de treballar-me perquè esdevinguin hàbits que m’ajudin en molts aspectes de la meva vida.

 Els 4 acords de la saviesa tolteca defineixen 4 principis molt senzills:

1- sigues impecable amb les teves paraules

2- no et prenguis res personalment

3- no facis suposicions

4- fes sempre el màxim que puguis

Simple, oi?

Doncs, com és que la majoria de persones, no seguim aquests principis?

1- Sigues impecable amb les teves paraules

El primer acord és el més important i el més difícil de complir.

El nostre llenguatge és poderós.  Crea el nostre món. El què penses, el que ets, es manifesta a través de les teves paraules.

Fixa’t en quines paraules fas servir per definir-te, per parlar-te a tu mateixa, per relacionar-te amb els teus fills, amb la parella, amb els pares o amb els companys de feina.

Amb una simple paraula podem destruir o ajudar. Per això és tan important ser conscient de cada paraula que dius i que et dius a tu mateixa.  Si sempre et queixes, maleeixes, insultes, menysprees, critiques o fas córrer rumors… Quin verí estàs emetent?

Fixa’t, des de petits, la família, els mestres, la gent del carrer han expressat la seva opinió sobre nosaltres i això ha sembrat una llavor que avui tenim com a creença ferma.

Si de petits, algú diu: “li costa molt, no aprèn”, “és una presumida”, “no arribarà enlloc a la vida”, “és mal endreçada i mandrosa”… quin serà l’autoconcepte d’aquesta persona?  

El més probable és que de gran, aquesta persona es consideri incapaç, mandrosa, creguda o estúpida. I aquesta idea és molt difícil de combatre i de crear canvis en l’actitud i l’autoestima.

No es tracta de caure en el pol contrari i només afalagar. Tampoc és la solució. Fa uns anys, semblava que no es podia dir “no” als infants i dir només coses boniques. Quina és l’actitud d’una persona que mai se li ha dit un no i que es creu superior a tothom?, tampoc és sa ni adequat.

I això es dona en qualsevol etapa de la vida.

Ser impecable i conscient de les paraules implica tenir una bona autoestima i utilitzar aquest poder per crear benestar en la teva ment i en les teves relacions personals.  Si t’adones del gran poder que tenen, podràs expressar totes les teves opinions, arguments, peticions, raonaments d’una forma amable, respectuosa, sincera i agradable que ajudarà a plantar la llavor d’una creença positiva cap a un mateix.

2- No et prenguis res personalment

Quantes vegades ens enfadem, ens sentim humiliats, menyspreats, apartats perquè ens prenem les actituds, comentaris, fets dels altres personalment?

Ens creiem el centre de l’univers. Quan ens prenem les coses personalment no estem veient que l’altre parla des del seu propi punt de vista, el seu món, que no és el nostre. L’altre ens emet un verí i nosaltres ens el bevem. Som preses fàcils.  Ens sentim ofesos i reaccionem defensant-nos i generant conflictes. Ens muntem unes pel·lícules increïbles.

En lloc de prendre’t les coses personalment, siguin positives o negatives, fes un pas enrere i entén que cadascú emet les seves opinions des del seu propi univers. Per això no et pot afectar l’opinió bona o dolenta de les altres persones, perquè no és res personal, és la seva imatge mental, el seu mirall que reflecteix el que veu de si mateix. 

Quan arribis a no prendre’t res personalment aconseguiràs evitar molts disgustos en la vida. Desapareixeran les pors, les enveges, la tristesa i l’angoixa. No beuràs del verí.

3- No facis suposicions

Suposem, i creiem que tot el que suposem, és cert. 

I ens busquem problemes amb la història que ens expliquem.

Llegim la ment dels altres, fent suposicions del que fan o pensen, i ens enfadem, ens sentim ferits o ens angoixem. I a més, escampem rumors sobre el que suposem.

No seria més fàcil preguntar en lloc de suposar?

En el punt anterior hem parlat que cadascú està immers en el seu món. Llavors no veiem les coses com són perquè només veiem el que volem veure i sentim el que volem sentir. I suposem que tothom veu la vida com la veiem nosaltres. Per això, creiem que els altres ens jutjaran, ens criticaran, ens diran el que nosaltres precisament creiem, jutgem i ens diem dins la percepció del nostre món. 

És difícil no fer suposicions, però és necessari si vols ser més feliç.. 

Com s’ha dit sempre, si alguna cosa no la saps, pregunta, encara que sembli una ximpleria. Millor aclarir-ho que quedar-te amb el dubte i la suposició que t’enverina.

 4- Fes sempre el màxim que puguis

Qualsevol cosa que hagis de fer, sigui a la feina, a casa, un passatemps o un hàbit que vols instaurar, fes el màxim que puguis. No sempre tindràs les mateixes ganes, ni forces, i un dia semblarà que fas més que altres, però si tu fas el màxim que pots fer, estarà bé.

Si t’exigeixes més del que pots fer, t’esgotaràs, et desanimaràs i no aconseguiràs els teus objectius a causa del cansament. Si fas el mínim que pots, et sentiràs culpable i insatisfeta.

Fer el màxim que puguis és trobar l’equilibri per tal d’estar bé amb tu mateixa.

Un dia vaig trobar una frase que deia: “potser t’adonaràs algun dia que la vida no exigia tant de tu, tant sacrifici, tant cansament, potser només et demanava ser feliç”.

Per això, si pots fer el màxim de tu sense esgotar-te ni fer el mínim per sentir-te insatisfeta, et sentiràs bé, seràs productiva, actuaràs perquè t’agradarà fer-ho i no per aconseguir una recompensa sigui de la forma que sigui. Fas el màxim que pots perquè vols fer-ho, no perquè ho hagis de fer.  Si ho fas obligada, no faràs el màxim.

Quan fas el màxim que pots, només pel fet de fer-ho, gaudeixes. Augmentes la teva autoestima i la teva llibertat personal. 

Aquests “senzills” quatre acords són difícils. 

Per això em cal recordar els acords. I quan ho faig, soc conscient i m’adono que no he tingut en compte el poder de les paraules i que poden haver ferit a algú; m’adono que em prenc les coses personalment i que això només em fa patir; m’adono que faig suposicions de les intencions de les altres persones i m’adono que sovint m’autoexigeixo més del meu màxim, sentint-me esgotada. 

Recordar-los m’ajuda a començar de nou i mantenir-los en la meva ment.

Són 4 acords per un mateix.