Quan pugui… ja ho faré

Quantes vegades em repeteixo aquesta frase, i quantes vegades l’he sentit a dir a les persones del meu voltant…

Esperant el moment oportú, quan tingui ganes, quan tingui energia, quan no tingui feina, quan tingui vacances, quan em jubili…

I passen les hores, dies, mesos, anys… i les coses les deixem per fer, i després, ens penedim.

No és mandra. Se’n diu procrastinació. Sí, sembla una paraula lletja.

Procrastinació és deixar les coses per a després.

És evitació emocional d’una tasca que ens fa por (a fracassar, a equivocar-nos, al judici, a la feina que comporta…), a no saber per on començar, i donem voltes i excuses diverses, no tenir energia mental suficient per a centrar-nos.

I en lloc de fer el pas, ens escapem en buscar un alleujament immediat: mirar el mòbil, mirar la tele, passar l’estona a les xarxes socials… per autoenganyar-nos de dopamina ràpida.

Bé, a mi em passa que em poso a endreçar armaris o canviar de lloc les coses… sí, tots tenim rareses…

He buscat solucions en diferents llocs per trobar la solució per ser més valenta que la procrastinació. Perquè, al contrari del que moltes persones pensen dient «quan estigui motivada, començaré», la realitat és que la cosa no funciona així, al contrari.

La motivació neix de petites victòries, d’hàbits i de constància. De veure que pots.

I crec que he trobat el com.

En dues idees: la regla dels 2 minuts i el Kaizen. (el pots recordar en aquest article que vaig escriure fa un temps)

La regla dels dos minuts és tan senzilla que fa cosa fins i tot no fer-la!

Té dues versions;

1. Si una tasca es pot fer en menys de dos minuts, fes-la ara.
2. Comença fent una tasca només durant 2 minuts.

Prova-ho!

Dos minuts per fer el llit, dos minuts per posar una rentadora, dos minuts per preparar-te el cafè per endur a la feina, dos minuts per netejar l’entrada, dos minuts per escriure tres coses per agrair avui, dos minuts per fer estiraments, dos minuts per posar-te les vambes i sortir a caminar, dos minuts per… allò que deixes per a després.

I saps què passa?, que actives una inèrcia i un cop comences, és més fàcil continuar.

Enganyes al teu cervell, perquè no suposa una gran feinada, i redueixes la resistència inicial a començar.

I així, pots lligar-ho amb el Kaizen, la millora continua de l’1% cada dia. No cal un canvi radical i molt gran, sinó constància de fer una petita millora que et porti un pas més endavant del que estàs avui.

Fixa’t com es relaciona tot: quan estic bloquejada, procrastino. És el moment de fer 2 minuts, una acció mínima d’allò que no tinc ganes de fer. I això porta una petita victòria que em fa sentir bé (dopamina) i si mantinc aquest hàbit de forma constant (kaizen) milloro cada dia una mica més i acabo fent allò que procrastino.

Aplica-ho a allò que fa temps que tens «a mitges»: la lectura d’un llibre, cosir un botó, buscar informació pel treball de la carrera, estudiar el tema del curs que estàs fent, fer l’exercici que et vas proposar a principi d’any, escriure aquelles idees que tens ballant al cap…

Si procrastines en alguna cosa, no intentis ser «més disciplinada». Intenta fer-ho tan petit, que sigui impossible dir que no.