Davant la desesperació, confia

Ha estat una setmana amb moltes emocions.

L’angoixa per l’estat de salut del meu pare i pel fet que no podia fer-li companyia a l’hospital perquè no deixaven entrar famiiars;  la tranquil.litat al saber que la meva germana, infermera, podia veure’l i saber que tornava bé a casa; l’estat d’alerta per desenvolupar una tasca professional tant bé com sigui possible  i el terror quan em va trucar la meva filla des de dalt d’un cim amb veu plorosa i tremolosa perquè havia perdut al Delta, el seu gos, i estava sola i desesperada; la por a tot el què una mare s’imagina que pot passar a una filla al mig del bosc, la lentitud de les hores i la incertesa, inseguretat i desesperació quan es va fent fosc i no hi ha rastre ni de la meva filla, ni del meu marit que havia anat a buscar-la i sentint-me impotent esperant a peu de la muntanya sense poder connectar amb ell per falta de cobertura, i imaginant tot tipus d’escenari, i l’alegria quan es sent el recolzament de moltes persones que empatitzen amb els sentiments d’una persona, i la felicitat, quan tot acaba bé i tothom torna a casa.

En tot aquest carrussel d’emocions hi havia un rerefons que, com una veu interior, anava repetint: confia.

Confia en què? en la vida, en la capacitat de superació i lluita davant les dificultats, en l’adrenalina que mou a pujar a un cim a buscar a qui més estimes per molt esgotat, desesperat i incert que s’estigui, en les persones, en l’empatia, en l’amor expressat de tota mena de mostres d’ajuda.

I m’adono que aquest confiar és part d’un llegat que m’havia passat desapercebut. La meva mare i àvia l’anomenaven fe. Era el motor que elles tenien per superar la malaltia, les dificultats de la vida i els problemes quotidians  a la seva manera. 

La meva confiança té un matís diferent. És confiar amb la gent, amb la capacitat de cadascú per actuar, en saber que tinc algú al costat amb qui recolzar-me i en acceptar que no puc controlar-ho tot. 

És difícil aceptar, confiar i esperar que la vida vagi encaixant els aprenentatges que extraiem de les situacions. No hi ha casualitats, diu una amiga meva. Tot és aprenentatge. 

La fortalesa interior és la confiança en la vida, en un mateix, en els altres.  És compartir les experiències,  empatitzar amb les persones i en saber-se vulnerable per demanar ajuda. És saber estimar i agrair a la família, a les amistats, a la gent…. a la vida.

Gràcies