Deixar anar… per evolucionar

Qualsevol transformació comporta un dol. 

Una transformació amb la idea de millorar, de sortir de la nostra zona de confort, de modificar alguna cosa per no fer marxa enrere, per encaminar-se durant un període de temps a un altre moment.

Un dol per què deixem anar coses, situacions, persones… per evolucionar a una altra etapa, perquè ja no som els que érem, perquè és un pas natural a la vida.

El deixar anar a vegades és difícil.

Perquè ens hi aferrem, ens fa por perdre el què tenim, la incertesa al què vindrà, la confiança en la vida. 

Però també ens allibera.

Ens  allibera del control, de l’orgull, de les expectatives, de les excuses i ens deixa ser una nova versió.

El deixar anar ens dóna l’oportunitat de:

*  no controlar als altres, sinó animar-los a que siguin responsables de la seva vida,

*  de no jutjar-los, sinó de deixar que aprenguin dels seus errors,

* de no ocupar-se de tot, sinó de deixar que les coses passin quan han de passar,

*  de no sobre protegir en excés, sinó en permetre que es maduri al temps,

* d’observar les nostres creences sobre el món, la vida, nosaltres mateixos i modificar-les si cal.

I això ens ajuda a créixer, canviar, transformar-nos.

A ser més humils, a aprendre altre cop, a obrir-nos a infinites possibilitats, a dissenyar qui volem ser a partir d’ara. Però primer, hem de deixar anar, per buidar i omplir de nou sentit la nostra vida.

Deixar anar no significa que no ens importi, que tanquem portes, que no ens esforcem.

Deixar anar significa obrir-nos al que sí és possible, cuidar-nos, deixar el pes d’allò que ens arrossega, perdonar i acceptar. 

I quan acceptem, no tenim angoixa ni por.

Deixar anar, és deixar arribar